El periodista Alfons Quintà (1943-2016) és un desconegut per a la major part dels espanyols. I, no obstant això, pot ser que hagi estat de les persones més influents en els anys de la Transició i fins a finals del segle XX. La seva biografia, reeixida i turbulenta, es concreta en el fet que, un cop va descobrir el poder que els mitjans de comunicació podien exercir sobre els polítics, es va dedicar a viure d´això. Així, va ser el primer delegat d´El País a Catalunya, el 1977. Va ser el primer a informar dels problemes que travessava Banca Catalana, cap a 1980. Aquestes pressions sobre el nucli més sensible del pujolisme van tenir l´efecte que el 1982 rebés l´encàrrec de posar en marxa la televisió autonòmica catalana, TV3, que estaria en la base de tantes victòries de Pujol. La forma d´actuar de Quintà, tan despòtica com trasbalsada, va generar nombroses tensions i va ser cessat a finals de 1984, una vegada que el «cas Banca Catalana» havia quedat encallat a la Fiscalia General de l´Estat després de la sortida de Burón Barba, partidari del processament dels responsables del caos de Banca Catalana amb Pujol al capdavant. El 1986, Quintà passa a dirigir El Observador, apèndix del pujolisme a Madrid. Des de 1990 la seva feina i la seva vida triomfadora s´enfonsen i anirà passant per diverses capçaleres fins a acabar escrivint al Diari de Girona. El declivi i la derrota es tanquen un dia de 2016 en què amb una escopeta mata la seva dona i se suïcida amb aquesta mateixa arma. El crim va ser jutjat com a «violència masclista». La seva esposa, després d´anys de torturada convivència, havia dit que l´abandonava.

Sobre la vida d´Alfons Quintà ha escrit Jordi Amat, escriptor i filòleg barceloní, El fill del xofer. Es titula així perquè Alfons Quintà comença la seva trepa social a Figueres, aprofitant que el seu pare, Josep, va exercir durant els anys 40 i 50 com a xofer i amic de Josep Pla, el gran escriptor empordanès. Pla no conduïa i allà on es desplaçava anava amb Quintà al seu costat. El llibre d´Amat està ben documentat, sobretot pel que fa a l´època juvenil de Quintà, que és quan acompanya el seu pare a les reunions de Pla amb els amics. Aquest llibre, explica el seu autor, se sosté sobre dos grans pilars: un d´aquests és la personalitat psicopàtica i ressentida d´Alfons, segons Amat, per l´oblit i la postergació que va patir de nen ja que el seu pare preferia les seves amants o les tertúlies de Pla a la vida familiar que Alfons i la seva mare reclamaven. L´altra pedra carreu és la lectura que Amat fa del que ha arribat a saber mentre investigava Quintà. I que explica així: «La meva hipòtesi era que aquest home maligne, pel seu final abrupte i les reaccions desfermades, podia descobrir disfuncions del nostre país ja que en alguns moments de la seva vida podien creuar-se interessos de la política, la banca i el periodisme». Hi ha llibres davant dels quals cal fer un esforç per no senyar-se com ho feia Mary Santpere. Un escriptor bregat, amb mitja dotzena de llibres a l´esquena, habitual col·laborador en les més prestigioses capçaleres, descobreix als 42 anys, comissari Renault, que «aquí es juga...».

«Alfons Quintà, l´escriptor psicòpata» és el títol d´una entrevista obra d´Irene Dalmases. És un lloc comú que el gran conflicte que tenen els jutges i tenim els que ens dediquem a la psiquiatria consisteix a determinar la relació que es pot establir entre la biografia del psicòpata i els delictes o conductes desajustades que són objecte de judici. Aquí hi ha el quid més important de la nostra feina. I la raó de molts dels meus desànims per saber-me incapaç d´aportar dades convincents al respecte. Però Amat ja sempre serà un ajut. Aquesta frase «intenta dissimular la seva pulsió malaltissa de venjança amb la de justificació perversa d´un psicòpata que és incapaç d´empatitzar amb ningú». I en una altra entrevista amb Karina Sainz Borgo: «Les poques persones amb qui he pogut parlar de la intimitat de Quintà afirmaven que el trauma del pare era el forat negre de la subjectivitat del periodista. No va poder matar el pare perquè el pare no hi era i aquest buit va impedir que pogués fonamentar una subjectivitat madura. Potser és una interpretació que pequi d´una psicoanàlisi de saló, però vaig trobar un article sobre ell que substanciava aquesta tesi i em va permetre legitimar la meva interpretació». Bé, Amat s´uneix al carro de Paco Umbral, que explicava que coneixia «onanistes que no podien fer l´amor traumatitzats des de petits quan un dia jugant una cosina més gran els havia ensenyat els pits».

I el corol·lari d´Amat: «Amb la convicció que el coneixement biogràfic ens fa més lliures i que la no ficció literària té una funció social fonamental, vaig començar a escriure El fill del xofer». Estic d´acord amb Jordi Amat en això. Per això trobo a faltar que no hi hagi un capítol dedicat a reflexionar si Quintà o el pujolisme són els únics responsables del desastre ocorregut en l´oasi català o hi influeix en gran manera la irracionalitat lligada intrínsecament al nacionalisme i als seus polítics excloents.

Llegia ahir una entrevista de Carles Posse, alma mater de la revista Eidon, amb Àngel Carracedo, director de la Fundació Gallega de Medicina Genòmica. Espanya és l´únic país europeu que no té una especialitat de Genètica Clínica. I la investigació genètica de moltes malalties és nul·la. Dic això perquè les bases neurobiològiques de la maldat i de la conducta criminal no són poca cosa i són contínuament menyspreades. A data d´avui, la conducta psicopàtica depèn a parts iguals de la dotació genètica heretada i de la seva interacció amb les circumstàncies ambientals del subjecte. I el dur és que encara no podem identificar ni els gens responsables ni els successos que sostenen la conducta problema. Però reduir a un sol episodi biogràfic una conducta psicopàtica iniciada a la primera adolescència i mantinguda al llarg de la vida d´un subjecte sembla poc encertat.

El 1978, el novel·lista Mario Vargas Llosa, després de veure L´assassí de Pedralbes, el documental de Gonzalo Herralde, protagonitzada per Jose Luis Cerveto, criminal que havia cosit a punyalades el matrimoni per al qual treballava com a majordom, va signar un article titulat «el llibertí proletari», on elogiava que Cerveto, un home sacsejat per la vida i els reformatoris, no és penedís de res sent així un moralista rigorós, tipus Sade, però d´una moral maleïda, diferent a l´habitual. «A cada llibertí, cada passió de gaudi és el mateix temps, passió de lucidesa». Vargas Llosa. Si és que la ficció ha caigut molt baix...

Explica Diego Gracia en el seu llibre A la recerca de la identitat perduda (Triacastela, 2020): l´ésser humà és «agent», «actor» i «autor» de la seva vida. En primer lloc, l´ésser humà és agent. La seva primera identitat és la biològica o genètica. En segon lloc, l´ésser humà és «actor», de manera que comença representant un paper que no és pròpiament elegit, sinó lliurat per uns altres. Assimilem la llengua, els usos, els costums, els gustos, fins i tot els vicis. Si es neix en una societat corrupta, no pot no introjectar la corrupció. Però pot una persona arribar a ser «autor» de la seva vida? Diego Gracia respon que sí: sí, pot, fins i tot ho ha de fer per aconseguir la veritable autonomia. Aquí comencen els problemes. Perquè a més dels psicòtics, hi ha els Quintà, els Cerveto i els anomenats «psicòpates sobrevinguts», que són els que es detecten amb més dificultat perquè no cometen grans atrocitats. Caldrà seguir investigant per guanyar coneixement que ordeni amb fermesa el funcionament social. Encara que pateixin les ficcions.