Durant tota aquesta llarga pandèmia que ha emmordassat, per no dir anul·lat, l´any 2020, i que amenaça amb estendre els seus perniciosos efectes durant bona part de l´esdevenidor 2021, una de les confusions més freqüents i generalitzades que he advertit ha estat la referent a la conversió automàtica de les necessitats sanitàries en obligacions jurídiques. Així, si es concloïa que una mesura era desitjable o apropiada en la lluita contra el coronavirus, es transformava immediatament amb la seva sola publicació als butlletins oficials en una imposició jurídica per mandat dels governs. Ningú semblava qüestionar-se si els executius disposaven de facultats per ordenar i sancionar aquestes mesures, ni si el nostre ordenament jurídic preveia aquestes solucions, ni si davant d´una afectació dels drets dels ciutadans calia prendre un altre camí o modificar les nostres lleis per fer-les viables. Al meu entendre, s´ha pretès traçar una línia recta entre necessitat sanitària i obligació jurídica que de vegades s´ha emportat per davant alguns murs construïts per salvaguardar les nostres llibertats i per controlar els governs.
Consti que alguna de les decisions adoptades em semblen lògiques, comprensibles, plenes de seny i adequades al desafiament a afrontar. D´altres, ja no tant. Però la qüestió no és aquesta, sinó si es pot adaptar per decret una idea acceptable en una obligació jurídica susceptible de sanció i si, a més, aquesta conversió es deixa en mans del Govern, relegant novament al Parlament i a la pròpia llei en sentit estricte. Com a conseqüència de l´anterior, durant les últimes setmanes s´han difós a través de diversos mitjans de comunicació nombroses sentències que han anul·lat les condemnes penals i les sancions administratives imposades durant el primer estat d´alarma davant la feble o nul·la cobertura jurídica de moltes d´elles, evidenciant amb això que la pretesa transformació automàtica d´una recomanació científica en una obligació jurídica per mandat d´un membre del Govern no és qüestió simple ni, de vegades, factible.
En un escenari teòric i idíl·lic, si la mesura no troba un lloc clar en el món del dret sancionador o de la imposició per decret, es podria apel·lar a la responsabilitat ciutadana. Però aquí topem nas a nas amb un altre problema, més encara que l´anterior: no totes les persones tenen consciència de la seva quota de responsabilitat en la solució del problema, ni disposen d´una sensatesa a l´altura del repte sanitari a què s´ha d´enfrontar la societat. Les crides al seny tampoc produeixen un efecte automàtic en el conjunt de la població i hi ha grups i sectors que precisament es caracteritzen pel seu comportament irresponsable i imprudent.
Així les coses, la complexitat del problema es multiplica i trobar solucions efectives i ràpides no sembla possible. Una de les qüestions que ha cridat l´atenció és la possibilitat d´exigir a la ciutadania una vacunació obligatòria. Davant l´existència d´un medicament segur i eficaç que acabi amb aquesta xacra, no caldria establir obligació legal, ja que la raó i el sentit comú impulsarien a atendre la petició sense més consideracions. No obstant això, enfront de la premissa anterior, comencen a obrir-se importants esquerdes en forma de veus que qüestionen la seguretat de la vacuna, que alerten sobre els seus possibles efectes secundaris i que sospiten de la rapidesa de la seva fabricació, de manera que la conscienciació massiva de la gent perilla. Segons una enquesta del CIS donada a conèixer la setmana passada, el 55,2 per cent dels espanyols prefereix esperar a conèixer els efectes de la vacuna contra el coronavirus per decidir si se la posa o no.
Llavors, pot un Govern obligar les persones a injectar-se? No hi ha resposta jurídica senzilla a aquesta pregunta. Els que responen de forma afirmativa, ho fan després d´efectuar una sèrie d´interpretacions sobre alguns articles vigents. Els que no aposten pel sí contundent, però, al·ludeixen a l´existència de drets que impossibilitarien una resposta rotunda.
L´article 12 de la Llei Orgànica 4/1981, d´1 de juny, dels estats d´alarma, excepció i setge estableix que l´autoritat competent podrà adoptar per si les mesures establertes en les normes per a la lluita contra les malalties infeccioses. I la Llei Orgànica 3/1986, de 14 d´abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública indica que, per tal de controlar les malalties transmissibles, l´autoritat sanitària podrà adoptar les mesures oportunes per al control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb aquests i de l´entorn immediat, així com les que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible.
Hi ha qui rebusca i es remunta a la Llei de 25 de novembre de 1944, de Bases de Sanitat Nacional, per trobar una resposta que clarifiqui l´assumpte. En aquesta norma s´estableix que «les vacunacions contra la verola i la diftèria i contra les infeccions tífiques i paratífiques podran ser declarades obligatòries pel Govern quan, per l´existència de casos repetits d´aquestes malalties o per l´estat epidèmic del moment o previsible, es jutgi convenient. En totes les altres infeccions en què hi hagi mitjans de vacunació de reconeguda eficàcia total o parcial i en què aquesta no constitueixi perill, podran ser recomanades i, si s´escau, imposades per les autoritats sanitàries». L´afegitó «de reconeguda eficàcia» sembla, doncs, que ens pot tornar a la casella de sortida.
Personalment, crec que hauria d´aprovar-se una llei en la qual clarament s´imposés aquesta mesura, si almenys aquest és el camí que vol seguir-se, amb l´objectiu d´erradicar la inseguretat jurídica que existeix actualment. Ja és hora de deixar de banda les interpretacions forçades i els decrets de Govern i establir una regulació clara, proporcionada i eficaç sobre aquest transcendental assumpte, tenint en compte que el nostre ordenament jurídic no està preparat per donar resposta a problemes d´aquesta magnitud.
