Amnistia (Conte de Nadal)

Manuel Marchena, al costat de la seva família, s´acomodà al banc disposat a escoltar l´homilia d´aquella Missa del Gall. El sacerdot seguí: «Egipte, la gran potència del sud, havia entrat en decadència, mentre que els assiris pressionaven Palestina cada vegada amb més força. Tanta, que els reis de Síria, Israel i Tir decidiren fer una coalició, juntament amb Judà, per plantar-li cara. Però el jove rei Acaz de Judà s´hi negà. Per forçar-lo a entrar en la coalició, li declararen la guerra. Som a l´any 734-32 aC en plena guerra siro-efraïmita (Efraïm i Benjamí eren el nucli del territori de Judà). Acaz, aleshores, contra el consell d´Isaïes, que li demanava de confiar en Jahvè, va recórrer a Tiglat-Pilèsser III d´Assíria. Nosaltres, en aquesta època de la pandèmia pel coronavirus, fem com Acaz: en comptes de confiar en Déu, esperem recórrer a qui sap quines vacunes...».

Marchena va somriure sense voler. El va veure a venir. Pensà en rogatives contra la pandèmia com de petit n´havia vistes contra la sequera... El sacerdot seguia: «Acaz li pagà tribut i li demanà ajuda. Els assiris, que ja n´havien fet una el 738, van fer dues expedicions contra Palestina: el 734 i el 733, durant les quals saquejaren i s´annexionaren bona part del reialme d´Israel i hi imposaren Oixea com a rei (730-722). Vet aquí el país tenebrós, sotmès a la guerra i a dues deportacions. Els dos grans oracles d´Isaïes es van donar aquells temps... ».

Marchena coneixia la Bíblia, però que li detallessin fragments de la història que no tenia frescos el satisfeia. Aquells capellans joves de l´Opus Dei sempre se les preparaven, les prèdiques...

«Els dos gran oracles foren els de l´Emmanuel i aquest d´avui, que van lligats. El primer tots el coneixem: «El senyor us donarà un senyal: la noia que ha d´infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d´Emmanuel (que vol dir: «Déu amb nosaltres»). Abans que sigui capaç de destriar el bé del mal, les terres d´aquests dos reis que et fan tanta basarda hauran estat abandonades» (Is 7, 14-17). En efecte: Síria havia estat devastada l´any 732 aC i Israel ho serà deu anys més tard. De fet, els socors assiris a favor de Judà havien reduït tant el territori d´Israel que Oixea conspirarà amb Egipte. Assíria no ho permeté. L´any 722 els exèrcits de Sargon II esborrarien del mapa el regne d´Israel. Quedava dempeus el regne de Judà. La noia gràvida al·ludida es deia Abí i era la muller d´Acaz; el fill d´ambdós seria Ezequies, nascut entorn del 745. Malauradament, la Bíblia grega va traduir «noia» per «verge» i els cristians, durant molt temps, vam aplicar aquest text a la Verge Maria. Avui ens cal corregir-ho i lligar aquest text amb el d´Isaïes 9, el de la gran llum de l´inici. I per què aquesta llum resplendeix en la fosca? Senzillament, anuncia un temps sense soldats ni guerres, perquè ha nascut un príncep que portarà la pau. La profecia exacta diu així: «Les botes dels soldats/ que sotraguejaven la terra/ i els mantells rebolcats en la sang,/ tot crema alhora, el foc ho devora./ Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill/ que porta a l´espatlla/ la insígnia de príncep.» Al capítol 7 se´ns anunciava que naixeria; ara, al 9, se´ns proclama l´entronització del príncep (Acaz associà el seu fill al tron l´any 729). I segueix: «Aquest és el seu nom: «Conseller prodigiós», «Déu heroi»,/ «Pare per sempre», «Príncep de pau». A Egipte, s´imposaven cinc noms als reis en la cerimònia de la coronació; aquí en tenim quatre, perquè el cinquè ja estava dit: «Emmanuel». Isaïes encara segueix: «Estendrà arreu la sobirania,/ i la pau no tindrà fi./ Assegut al tron de David,/ establirà i refermarà el seu regne/ sobre el dret i la justícia/ des d´ara i per sempre...».

Això del «dret i la justícia» per apuntalar la pau dels nous temps, el va fer rumiar. El sacerdot seguia explicant la lectura. «L´Israel que seria derrotat pels assiris, calia que s´orientés a la nova pau que comportaria el regnat d´Ezequies de Judà. El nou rei superaria la foscor de les tribulacions passades. En aquell temps, l´entronització d´un nou rei suposava un munt d´esperances, implicava canvis en els sistemes judicial i militar, la condonació dels deutes i el perdó de les culpes amb la proclamació de l´amnistia. I això hauria de ser el nostre Nadal». El capellà es començava a empatollar. «Amnistia ve d´amnèsia, un mot grec que inclou «oblit» i «perdó». Popularment vol dir començar de zero; jurídicament extingeix qualsevol responsabilitat penal. Ja no hi ha exculpables com en l´indult, sinó innocents per extinció de la figura delictiva... Qui no estigui disposat a l´amnistia, aquí, davant d´aquest Betlem (i assenyalà un pessebre al peu de l´altar), que comenci a fer llista d´allò que no li haurà de ser perdonat a ell... ».

Marchena no va poder prestar atenció a la resta de la missa. Recordà el munt de trucades que va rebre a partir del vespre del 19 d´octubre, quan s´havia sabut la sentència absolutòria de Trapero i la cúpula d´Interior catalana. Amb els mateixos fets i proves, ell feia tres anys que mantenia els líders catalans a la presó. La seva mateixa filla Sofia, reassignada a la carrera fiscal gràcies a la connivència amb el matrimoni Llarena-Espinosa i a la martingala que havien fet, li havia dit que no ho entenia... I pensava presidir el CGPJ i el TS? Sí, potser l´amnistia, abans que els tribunals europeus no posessin el nas en la seva sentència, era la sortida més airosa. Ho parlaria amb Lesmes i la fiscal general, sí... Qui sap si per això, quan el sacerdot va demanar als assistents que es donessin la pau de paraula, sense tocar-se per culpa del coronavirus, i la seva dona li va dir: «La pau sigui amb tu», ell, inexplicablement, va respondre: «Amnistia!»