Odeuropa és un projecte universitari que vol investigar les olors de les nostres comunitats i tradicions des del segle XVI al XX. És molt interessant i crepuscular per a una espècie gairebé exclusivament audiovisual que relega el gust a les classes poderoses i restringeix el tacte per pandèmia. L´olor és un sentit del passat. Com més retrocedim en la història la societat es torna més olorosa (i menys sonora). A més, l´olfacte és poc sensible a les emanacions volàtils constants del present, però enormement evocador quan recupera una olor antiga.

De què farà olor Espanya ara? Victoria Beckham, que com a estrangera té molt a dir, ha sentenciat que Espanya fa olor d´all. Segur que més del que ho notem els espanyols. L´all ajuda a amagar la corrupció dels aliments. I si emmascara també l´olor d´aquesta corrupció econòmica i política que detectem anys després, llegint papers o escoltant gravacions, en comptes de percebre-la immediatament pel nas? Potser és imperceptible perquè està en l´ambient quotidià o potser és tènue i calgui situar-se molt a prop per sentir-la. Hi ha gent a la qual li agrada. És una traça de quan érem carronyers. Ens fa apreciar molt els formatges blaus.

Seria útil si Odeuropa identifiqués l´olor de l´Espanya del XIX i el XX, dos segles d´aixecaments, pronunciaments militars, aldarulls, cops d´estat i guerres civils, tremends per a la democràcia, únic règim conegut al segle XXI.

Si afina l´estudi en les olors fins a aconseguir l´excel·lència canina identificarà una aroma que barregi el xot casernari amb l´adrenalina democràtica. Definir-lo i identificar-lo ens permetria reconèixer-lo en l´aire, com fan els animals amb els seus depredadors.

Aquests dies va arribar una bafarada rància amb notes de fons de cuir de bota i cor de cripta resignificable sobre un alcohol de conyac barat i mus que va despertar evocacions remotes, aversives i tristes. Seria bo poder comparar-la de manera científica i mesurar els ingredients, quantitats i proporcions d´aquest hàlit per saber a què atenir-nos.