Cartes

Lídia Angelats Jordà RIPOLL

A Ripoll tenim un Betlem al mig del riu que es bressola amb l'aigua del riu Ter que baixa neta i transparent, però amb rabeig. Te la beuries a glops. Però diuen que a la vora del riu no t'hi facis el niu. És clar. Aquest naixement no és gens conservador, no.

A dalt de Ripoll, a la gran plaça del monestir i l'ajuntament (abans en dèiem la plaça del Corral), allà, ben bé a la vista de tothom en un lloc destacat i de mida gairebé natural, hi ha un caganer amb tots els atributs per ser un vertader caganer... Al seu costat, una canalla criden: «A cagar al riu!» Pobre riu...

Figures del pessebre a banda, deixeu-me afegir un altre tema.

Ai! 300 coloms tirotejats i morts, ferits, agonitzants. Els coloms també moren en silenci. La impotència amb la conformitat van de la mà.

Però no patim, perquè són espècie cinegètica. Tampoc no hem de patir pels animals d'experimentació en els laboratoris. Són només conillets d'Índies; han nascut per això.

A reveure i bon any nou.

I seny, més que rauxa.

El misteri de l'RG1

Josep M. Loste Romero PORTBOU

Estic molt d'acord amb l'article de la Laura Fanals, publicat al Diari de Girona el passat 10/12/2020 i que porta per títol «El misteri de Rodalies Girona».

Realment, el més greu de tot aquest episodi ferroviari sobre l'RG1 és la manca total de transparència i informació d'Adif, Renfe i Foment. No s'ha entès gens que el dia que s'activa el nou pont del tren entre Blanes i Malgrat, el 9 de desembre de 2020, no s'hagi posat en marxa tota la línia completa de l'RG1, entre l'Hospitalet de Llobregat i Portbou. Això de dir que ja ens queda la línia R11 és una veritable excusa de mal pagador, ja que els usuaris d'aquesta línia hem perdut 4 trens fins a Portbou i 8 fins a Figueres. Això és brutal pels quatre punts cardinals. Implica que la gent ha d'anar més amuntegada i perd la possibilitat de tenir/gaudir una vida més digna.

La placidesa de la mort

Jesús Domingo Martínez Girona

Quan reviso la meva experiència davant del final de la vida es barregen dues emocions extremes: la placidesa i el dolor. El del dolor s'entén, estic segur. Això de la placidesa resulta estrany, ho sé.

La placidesa de la mort està íntimament relacionada amb la seva certesa: sabem que no hi ha res més natural que morir. Bé, néixer, que és la condició sine qua non per morir. La mort forma part de la vida, com la vida de la mort. Des que existim portem impresa una data de caducitat, com els iogurts, amb la pega afegida que no podem passar de puntetes -com de vegades fem durant uns dies amb els iogurts- perquè la mort afecta de manera escandalosa al nostre envàs.

Darrere d'aquestes consideracions s'amaga la dignitat de l'ésser humà; tot i el tint tràgic que acompanya tot dol, davant la mort dels meus he experimentat una bellesa secreta en veure enfortida aquesta dignitat malgrat la seva debilitat extrema, mitjançant la companyia i les cures (que en aquest tràngol són una gegantesca bomba d'amor). En cada cas, hi va haver un moment en què, perduda la seva última força, em van donar la sensació que se'ls mitigava el dolor i la por, de la mateixa manera que la seva consciència acceptava amb serenitat la naturalitat de morir, al temps que el seu esperit semblava dirigir-se cap a un destí imperible.