El proppassat diumenge Gabriel Rufián escrivia un article en El Periódico on defensava el paper d´ERC en aprovar els pressupostos de l´Estat. Però aprofità els darrers paràgrafs per fer una crítica ferotge als seus companys de govern a Catalunya. Segons ell, l´independentisme de dretes va regalar la Diputació de Barcelona al PSC, per la qual cosa sospita que al febrer podria fer el mateix a la Generalitat.

No hi ha dubte: continua la guerra oberta entre JxCat i ERC. La candidata de Puigdemont, quan obre la boca, és per dir les mil pestes dels republicans. No hi ha ni una sola idea, ni cap referència als problemes del país, ni cap objectiu que no sigui el de denunciar que els seus contrincants electorals són independentistes de fireta perquè han ajudat el PSOE a les corts espanyoles.

I hom es pregunta com pot ser que aquestes formacions polítiques, per molt secessionistes que siguin, poden continuar governant juntes. Només saben moure´s en pla partidista i malauradament són incapaços els seus dirigents de fer front a la realitat de forma conjunta.

Davant una crisi sanitària com la de la COVID-19 o econòmica, la coalició de govern ha estat incapaç de presentar un programa d´actuació conjunt i s´ha perdut en l´enfrontament intern entre consellers. La por a perdre les eleccions ha provocat que els responsables polítics actuessin més per fidelitat a unes sigles que no pas sota el sentit comú. Allò del seny català no ho han respectat ni uns ni altres.

Passades les vacances de Nadal assistirem a una campanya electoral on els dos grans protagonistes haurien de ser Pere Aragonès i Laura Borràs. A priori són els dos favorits per a guanyar les eleccions.

Fa quatre anys ERC sortia amb un clar avantatge i al final es veié superada per Ciutadans i JxCat. Ara podria passar el mateix. Certament, Cs no guanyarà les eleccions i patirà una forta davallada de la qual s´aprofitaran el PSC, el PP i Vox. Però JxCat es presenta com els independentistes que diuen sempre «no» a tot, la qual cosa esgrimiran i ho faran anant contra l´Estat, el PSOE, el Rei i tot allò que convingui per tal d´esgarrapar vots entre els hooligans del principat.

Sorprèn, però, que alguns de la colla d´en Puigdemont volguessin que Convergència desapareixés a causa del 3% i els casos de corrupció. I sorprèn perquè ara no han tingut escrúpols per a posar com a cap de llista una candidata investigada, abans en dirien imputada, per un presumpte cas de corrupció. Des de l´Institut de les Lletres Catalanes afavorí un seu amiguet en transferir-li una bona quantitat de diners, tot esmicolant diferents contractes. Però ja se sap, Borràs es defensarà tot parlant de la persecució de l´Estat contra l´independentisme. Una cosa és que ens robin des de Madrid i una altra que ho facin els de casa, aquells que anomenem de la ceba. Si són aquests últims, això no té cap importància.

Per la seva banda, Pere Aragonès es presentarà com un bon gestor i deixarà de banda algun dels seus abrandats discursos d´anys enrere quan ni somniava a ser candidat a la presidència de la Generalitat. Ho podrà fer sempre que la pandèmia no li jugui una mala passada. Davant de la rauxa de la seva oponent, el líder d´ERC es mourà en el pur pragmatisme i a favor tindrà l´experiència d´aquests mesos que ha governat des de la plaça de Sant Jaume. Si el líder d´ERC sap argumentar allò de l´independentisme útil, allunyat del «no» a tot i basant-se en el diàleg, de ben segur guanyarà molts electors de l´espai central català que avui no saben què votar.

I segons com vagi la campanya, qui guanyi la contesa podria plantejar-se la formació d´un nou govern amb actors que fins ara eren a l´oposició. Les ferides de guerra costen de cicatritzar i la campanya pot provocar un autèntic terrabastall.