Els escàndols que afecten la monarquia espanyola, acompanyats de pronunciaments colpistes de militars retirats o en la reserva, són un espectacle esperpèntic d´uns personatges que pertanyen a unes institucions privilegiades constitucionalment.
En efecte, la Carta Magna atorga una importància eminent a la monarquia i a la milícia, que, amb l´església catòlica, formen una tríada que exerceix una tutela implacable.
Pel que fa a la monarquia constitucional, tot i estar instaurada per una dictadura militar, va ser blanquejada per la Constitució de 1978, però sense poder eliminar determinades connotacions autoritàries. Així, l´article 62.h) assigna al Rei «el comandament suprem de les Forces Armades», sense que mai s´hagi previst en cap llei quines són les atribucions reals que ostenta en la matèria.
De fet, tots els actes del monarca han de ser referendats pel president del Govern o algun ministre (art. 64.1), que són els responsables (art. 64.2). No obstant això, a hores d´ara, hi ha certes ambigüitats que encara no han estat resoltes.
En primer lloc, la missió que la Constitució assigna a les forces armades en el seu article 8.1 no admet dubtes: «Garantir la sobirania i independència d´Espanya, defensar la seva integritat territorial i l´ordenament constitucional».
En segon lloc, l´article 97 disposa que el Govern dirigeix «la política interior i l´exterior, l´administració civil i militar i la defensa de l´Estat». És a dir, sembla que les actuacions en aquests aspectes s´han de realitzar sota l´autoritat i direcció única i directa del Govern.
Però, aleshores, per què s´al·ludeix específicament a l´administració civil i militar? A l´exèrcit hi hauria un comandament compartit entre el Rei i el Govern?
No és una qüestió baladí perquè, en el cop d´estat del 23-F, alguns dels sediciosos creien que actuaven amb el vistiplau del Rei o, almenys, sense la seva oposició.
Bé, és cert que Joan Carles I va defensar l´ordre constitucional en qualitat de cap suprem de les forces armades. Però, i si s´hagués alineat amb els colpistes?
Per tant, no és estrany que, en les cartes dirigides a Felip VI, els signants reiterin la seva lleialtat al Rei com a comandament suprem i s´aferrin al jurament a la bandera que, en la fórmula actual, obliga a «obeir i respectar el rei i els comandaments (...) i, si fora necessari, lliurar la vida en defensa d´Espanya».
En la missiva critiquen el Govern de coalició, que, amb el suport de «filo etarras y independentistas amenazan con la descomposición de la Unidad Nacional»
Mala peça al teler! Les idees extremistes d´uns militars, jubilats o no, són un perill per a la convivència. Si s´observa l´ou d´una serp, es pot distingir el rèptil verinós.
