El meu primer record de la política és la campanya electoral de 1982 i dels resums que s´emetien al telenotícies. Per als espanyols, es tractava d´un temps d´esperança i novetats; per a mi -per als meus ulls de nen- es tractava de la curiositat immensa que suposava contemplar per primera vegada un espectre nou de la vida adulta. Recordo la televisió i els diaris, però no que a casa es parlés especialment de política. Era com si la informació i la cultura fossin d´una banda i el debat partidista per una altra. De les pàgines nacionals vaig passar molt aviat a les internacionals, amb figures que ara no sé ben bé per què em van cridar l´atenció. Als col·legis hi acudien tècnics -o serien polítics?- del Govern i del Consell per explicar-nos en què consistia l´autonomia i quins eren els poders de les diferents administracions. Jo crec que no hi enteníem res i que, en el fons, tot ens semblava el mateix. Ja se sap que pensar consisteix a distingir, però quina capacitat de matisar té un nen de deu o onze anys? Sí que recordo que un dels conferenciants va aprofitar per alertar-nos sobre els perills de prendre Coca-Cola perquè, «com ja diu el seu nom, la Coca-Cola conté cocaïna en la seva fórmula». Aquest era el nivell, sense que ningú protestés, almenys en públic. A mi em va generar certa inquietud que va resoldre la meva mare en arribar a casa i explicar-me que, en efecte, així havia estat en els començaments, quan la beguda es venia a les farmàcies; però que ara no m´havia de preocupar de res: la Coca-Cola era aigua ensucrada amb cafeïna i poc més. Beneïdes siguin les famílies -penso ara- que ens protegeixen de l´estupidesa dels il·luminats. La condició humana no canvia i les anècdotes sempre acaben acolorint la realitat, encara que ningú vulgui elevar-les a categoria. Potser fem malament, ja que en la nostra època -tot i la influència del Big Data i el prestigi del pensament científic- les administracions continuen encoratjant nyaps com les «intel·ligències múltiples» i altres faules similars.

Amb els anys, un va perdent la curiositat infantil i comença a fer-se més escèptic, més descregut. Què queda d´aquelles esperances de l´infant? El gust amarg de la decepció. Ho dic sense idealitzar un passat en el qual crec només a mitges. No obstant això, no hi ha dubte que en aquests darrers quinze anys la política espanyola s´ha convertit en un vodevil de mal gust, dirigit més a manipular les consciències dels ciutadans que a assentar els valors d´una societat adulta. Com en tots els processos de degradació, les arrels del problema se situen molt més enrere. Les fronteres, per dir-ho amb paraules de Daniel Boyarin, són «obertes i poroses». No hi ha compartiments estancs ni processos que comencin en un moment puntual.

En efecte, un comença a desitjar un Estat petit, una administració centrada en els serveis essencials i poc més. Una societat que depengui menys de la política i més del seu propi esforç sota una administració més eficient, és clar, però menys decantada a colonitzar els pocs espais que encara romanen lliures de la seva influència. Tot el contrari de cap a on ens dirigim avui.