Jan Laporta ha resumit en una sola frase el sentiment d´un club humiliat, sense esperança i que pràcticament ha de tornar a començar sense saber ara mateix com fer-ho, ni amb quines eines. Però sabem que tenim ganes de tornar-vos a veure, i tal com ens solíem veure. Perquè no només us vam guanyar moltes vegades sinó que vam fer del Barça-Madrid concretament, i en general del futbol, el millor espectacle del món. En la pancarta madrilenya, la fotografia del president madur és tan sensacional com la frase, subtil, elegant, ben escrita, no gens ofensiva. Víctor Font ha comparat Laporta amb Mourinho i l´ha acusat de no tenir projecte.
Si alguna cosa ha tingut clara Laporta, al llarg de la seva vida, és una idea de com ha de ser el Barça. Qualsevol altra idea ha estat pitjor i els seus protagonistes han acabat a la presó. «És que el Sandro era innocent». Innocent, no. No hi ha ningú menys innocent a Catalunya que Sandro Rosell. El que pensa Laporta del Barça és la més bella i guanyadora idea de futbol que s´ha dut mai a la pràctica. Va elevar la metàfora de Cruyff, va gosar confiar en Guardiola, va eliminar la facció criminal de l´afició i va deixar de disculpar-se i de queixar-se per fer el que havia de fer per guanyar -exactament el que havia de fer- i afirmar-se només en la victòria.
No sabem quina idea té Víctor Font del futbol, ni de la vida, més enllà d´una llarguíssima llista de xifres i d´arguments de suma zero que en absolut no transmeten cap desig de món millor. El futbol s´ha de saber pensar, però sobretot s´ha de saber fer, com el sexe, i com l´amor. Cal una idea i cal molta força. Cal intel·ligència però sobretot cal caràcter. Cal saber resistir però abans cal haver-se sabut guanyar tots els enemics que calen per donar sentit als amics, a la bellesa i a la veritat. Víctor Font presenta com a garantia que du «molts anys de feina amb el seu projecte», però per molts anys que jo portés intentant dibuixar bé no m´acceptarien en cap acadèmia de pintura mínimament seriosa.
Laporta és l´instint letal, el coneixement de la part fosca, sense la qual és impossible guanyar, i la il·lusió del nen que encara te l´ànsia i la innocència de l´àlbum de cromos i de les nits màgiques a l´Estadi; i tot s´ho estima com un ram d´emocions esclatants. Víctor Font diu que si perd no passa res i que se´n tornarà tranquil·lament a Granollers.
Primer hi ha això de Granollers, que és molt gros.
I després, «si perdo no passa res» és aquest naufragi pedagògic, i moral, d´algunes mestres de la meva filla que li diuen que el que importa és participar i que quan perdem hem de marxar a casa igual de contents. Si perdem passa tot i és un desastre. La derrota és contrària als interessos de la Humanitat. Per descomptat, felicitarem el guanyador, però marxarem a casa dolguts i enfadats, pensant obsessivament en els errors que hem comès i en què hauríem pogut fer millor per guanyar. No ens queixarem mai, però aprendrem a ser millors. I quan ja no ens quedin competidors, competirem contra nosaltres mateixos. Només es creix competint. Guanyar és la nostra missió i és el nostre sentit. I per a nosaltres guanyar no només és un resultat sinó una manera d´alçar els ulls per damunt de l´ombra. Per això tenim tantes ganes de tornar-vos a veure.
La idea del Jan alegra el Barça, alegra Madrid i alegra el futbol. Si vam fer-ho una vegada, podrem fer-ho de nou. També llavors, com ara passa amb Víctor Font, Joan Laporta va tenir de rival el candidat Bassat, sense dubte gran professional i millor persona, però mancat del caràcter i del geni que cal per superar les infinites calamitats que qualsevol president del Barça ha d´afrontar. Hi ha un art que és l´art de saber-se llençar el xampany per sobre algunes nits en què la gesta ha estat monumental. Sense la passió que després porta als excessos no es pot aconseguir res que sigui més gran que tu. El problema del Font i del seu segon, Antoni Bassas, no és que no se sàpiguen llençar el xampany per sobre sinó que no saben què és el xampany, perquè no disposen del talent que obliga a saber-ho.
Catalunya i el Barça són una depriment derrota fantasmagòrica, una desfeta deguda al caràcter i el mal gust dels catalans i especialment dels catalans independentistes, que amb covardia, estupidesa i una mesquinesa que no li recordo a cap altre poble de fa segles, han ensorrat tot el que darrerament han tocat al pou de la més humiliant vergonya. L´única llum que tots aquests anys han donat, l´única esperança materializada, ha estat el Jan. Per descomptat, pels resultats. Però sobretot per l´esperit, per l´ímpetu d´home lliure, pel neguit de qui sempre creu que ho pot fer millor, i ho vol fer millor, i es posa ell tot sol al centre de cada intent, de cada abisme i de cada glòria. Jo soc del Barça però podria ser del Madrid, torero o poeta. En la rivalitat i en la coincidència, el que importa és que per homes com el Jan viure val la pena.
