18 de desembre de 2020
18.12.2020
Diari de Girona

Àvies

18.12.2020 | 00:48
Àvies

La prohibició dels sopars nadalencs multitudinaris amenaça una tradició tan vella com el torró; la de fer apilament en els dies previs de tant menjar com càpiga al bagul frigorífic i, per tant, als estómacs dels convidats. És un ús majoritàriament estès entre les matriarques cuineres, però el galimaties de restriccions els ha tallat el rotllo, perquè els privarà del seu moment de glòria culinària davant un públic de categoria, sorollós, nombrós, variat i sobretot predisposat -pel que els hi va- a engolir, un darrere l'altre, tots els seus plats, del primer al cinquè. A elles res els satisfà més. Pocs s'atreveixen a plantar-se davant l'ofensiva del gall dindi trufat, fricandó, canelons, besuc al forn, xai rostit i altres menjars que l'amfitriona serveix a ràfega incessant des del seu quarter general de la cuina, on passa almenys una setmana confinada i més estressada que un concursant de MasterChef. Per Nadal més ens valdria haver nascut remugants.
El codi covid deixa també sense efecte temporal l'«abuelidad», un terme que no recull la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, però que es va inventar als 80 la psiquiatra argentina Paulina Redler per referir-se a un vincle essencial per a la construcció de la identitat de les persones. En la seva opinió, els avis estan en millors condicions d'«escoltar, comprendre i sostenir els seus nets quan els seus pares no poden fer-ho», cosa que indica que la naturalesa és sàvia i, a més, molt oportuna. Ara, despullades de les seves funcions d'amanyac i consentiment, tot un exèrcit d'àvies tatxen al calendari els dies i les hores, ansioses per treure's la mascareta i posar-se a estampar amb els seus petons de carmí la primera galta que se'ls posi per davant. Aquest any ja saben que la foto del posat de família serà un retoc de Photoshop o amb la mitja dotzena de parents col·locats a distància els uns dels altres com si es caiguessin malament. A algunes tant els faria saltar-se els dos metres de separació per tal d'abraçar els seus fills fins a perdre el sentit. L'«abuelidad» deu ser una passió difícil de subjectar en aquests temps de gestualitat insulsa.
Les àvies són les antecessores de les heroïnes de la pandèmia, de les dones que han sobreviscut als col·legis tancats, als parcs infantils clausurats, a la terrible desil·lusió del fill que es va quedar sense la seva festa d'aniversari, a la conciliació laboral entesa com a teletreball, als expedients de regulació, a l'enrabiada infantil que provoca el tedi, a la nostàlgia dels éssers estimats, a la desesperació per no tenir res per menjar. Hi ha moltes derrotes acumulades en aquests deu mesos de pandèmia, però sota aquesta capa de pessimisme brilla la resistència de les que han estat infermeres, cuidadores, mestres i psicòlogues, tot alhora, en l'humil anonimat domèstic. I això, que podria semblar fruit de les circumstàncies, no ho és. I les mares d'aquestes mares, a les quals ara la prudència ha lligat tan curt els seus afectes, les que es quedaven amb la poma més lletja, el filet més fred, les del davantal perpetu, la paciència infinita i la suau severitat, les del conjur contra la febre, les economistes domèstiques, les que t'obligaven a abrigar-se només perquè elles tenien fred, les del «perquè ho dic jo», a aquestes, quan s'acosten aquestes dates, ja se les comença a trobar molt a faltar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook