18 de desembre de 2020
18.12.2020
Diari de Girona

Els sincers motius del meu vot

18.12.2020 | 00:24
Els sincers motius del meu vot

Des de ben jovenet, cada vegada que poso de manifest la meva intenció de no votar, surt algú amb la mateixa cantarella.

- Després no et podràs queixar.

És que no tinc ganes de queixar-me de res, del que tinc ganes és de viure tranquil, de no tenir motius de queixa. Suposo que els que voten per poder queixar-se, deuen votar pels partits més ineptes i corruptes, així no els faltaran motius de queixa i lament. Això explica que el llacisme tregui més del 40% dels vots, són els vots de la gent que es vol queixar, i s'ha de reconèixer que tenen bon ull.

M'estic plantejant un canvi radical i votar el 14-F, també per algun partit llacista, m'és igual quin. No per poder queixar-me, que continua sense estar entre les meves aspiracions vitals, sinó per riure a cor què vols, que això sí que val la pena. Estic tan acostumat a les aparicions hilarants del nen barbut, la geganta Borràs, el Vivales, Budó i Vergés SA o les nenes barbudes de la CUP, que no podria passar sense elles. I noves adquisicions com Joan Canadell amenacen de superar la vella guàrdia, en una demostració que l'humor català sap renovar-se. Tot i que està descartat que encara quedi algú que els voti amb l'esperança d'una republiqueta, entre els que els votin per poder queixar-se i els que els votin per poder riure, poden assolir tranquil·lament la majoria. Ara sí que es tracta d'unes eleccions plebiscitàries: tornar a la política com a eina per solucionar els problemes de la gent, és a dir, a l'avorriment, o continuar amb el circ que ens proporciona riallades diàries i alegria sense fi. Crec que la tria està clara. President, posi les urnes.

La imatge del Vivales predicant en un parlament europeu on només hi havia la dona de la neteja, i encara perquè escoltava música tot passant el fregall, és la millor campanya en favor de JuntsxGags o com es digui. Em recorda la famosa escena de To be or not to be, quan cada vegada que l'actor inicia el monòleg de Hamlet, l'amant de la seva dona s'aixeca per anar a trobar-se amb aquesta. És el senyal que han concertat els dos amants. No vull dir amb això que quan intervé el Vivales, tots els eurodiputats vagin a trobar-se amb la senyora d'aquest, per favor, que són 705, sinó que els interessa tan poc el que l'expresident pròfug pugui explicar, que aprofiten per anar a fer coses més interessants, no per força relacionades amb el sexe, per més que, segons sembla, allà hi tenen força tirada. Compres de Nadal, alguna orgia, una becaina, llegir el diari, alleugerir la bufeta, trucar a la santa per preguntar per les notes del nen, en fi, qualsevol cosa abans que perdre el temps a l'hemicicle. I nosaltres, aquí, vinga riure, que d'això es tracta.

En la novel·la Els colors de l'incendi, la recent vídua d'un banquer, que no té ni remota idea d'economia, ha de fer un discurs davant del consell d'administració del banc. No diu més que burrades, i ella n'és conscient, per això se sorprèn que l'aplaudeixin en acabar. La raó és que tots s'han adonat que la dona és tan ignorant que ja no la veuran més i podran fer el que vulguin. Amb el Vivales passa el mateix, ja només l'aplaudim els que el volem per sempre més dirigint-se a escons buits, enfilat a un palet per parlar a quatre despistats, prometent republiquetes oníriques, reunint-se amb grups d'ultradreta o omplint la pantalla de saliva en intentar pronunciar «estat espanyol feixista». No es pot permetre que aquest home passi a l'oblit, que la vida són quatre dies i millor passar-los rient.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook