Això d'educar fills se'ns està anant de les mans. A l'odissea paternal de procurar que res destorbi la correcta i generalitzada conversió de la teva prole en adults febles i traumatitzats, com tan bé ens assenyalen molts dels cànons actuals, ara li ha tocat rebre a l'esport. Això és el que alguns sectors del futbol base han reivindicat arran d'un partit jugat entre els benjamins del Villaverde i el Madrid fa uns dies, i que va acabar amb el resultat de 0-31 a favor dels blancs. Com no podia ser d'una altra manera, els entrenadors i pares dels jugadors derrotats van encendre's com hooligans davant d'aquesta inexcusable i flagrant falta de respecte, i es van adreçar als mitjans de comunicació a reclamar una solució (?) perquè no tornés a passar. Que la polèmica de tan humiliant triomf hagi esclatat amb el Madrid pel mig, malgrat que les categories inferiors de molts altres clubs també hagin posat a prova la capacitat numèrica dels marcadors electrònics altres vegades, ha estat una simple coincidència. I tant! Perquè tothom té clar que si el Villaverde hagués perdut contra el Villaflorida, la polèmica s'hauria produït igual. O no. Però el quid de tot plegat és un altre, un debat que cap dels mitjans esportius que li han volgut donar veu ha sabut aprofundir més enllà de l'estridència del titular a què ens tenen acostumats: estem educant les noves generacions per encaixar com cal tant el triomf com la derrota?

Des del Villaverde asseguren que la filosofia del club és purament formativa i que els resultats passen sempre a un segon pla. Sí, ja ens ha quedat «clarinet». Que un dels jugadors del club sigui, a més, net del president, és només una altra desafortunada casualitat que tampoc hauria de desviar-nos de l'objecte d'estudi.

El cas és que la mainada amb un bon treball emocional al darrere, hauria de poder gestionar bé tant la derrota com la victòria, i en especial les més desmesurades. Potser el problema el tenen els progenitors, que no només no saben comportar-se, sinó que inculquen als menors un desfermat esperit de competitivitat que desvirtua la veritable essència de l'esport. Si l'equip del meu fill perdés per aquest resultat, fos contra l'equip que fos, i després es muntés un ciri per això, l'endemà mateix el treia i l'apuntava a alguna activitat de més profit. Perquè no es tracta de convertir els nanos en éssers durs com l'adamantium obsessionats amb guanyar, es tracta d'educar-los en l'esforç i el treball en grup, en saber valorar el triomf, relativitzar la derrota i encaixar els cops. Si l'esport base no sap fer això tan elemental, pot ser que pleguin veles. Recordo amb enyor els tendres anys de futbolista benjamí i com xalava amb els meus companys. I això que tot i perdre de pallissa la majoria de partits, celebràvem cada gol com si haguéssim guanyat la Champions. Eren altres temps i el moviment «m'ofenen els pèls del cul», no arribava ni a mal acudit.