La teoria de la corona com a biga mestra, segons la qual si la institució entra en crisi tot l'Estat s'ensorra, és pròpia de la dreta monàrquica, però ha estat incomprensiblement assumida per una part de l'esquerra espanyola i de l'independentisme català, fins l'extrem que cada escàndol sobre les trafiques de l'emèrit és rebut amb grans mostres de joia. Espanya s'ensorra, el règim està en crisi, s'apropa el momentum!, afirmen plens d'esperança. És probable que pequin d'excés d'optimisme.

La biga mestre del règim no és l'article 1.3 de la Constitució, que parla de la monarquia com a «forma política de l'Estat», sinó la suma de l'article 1.1, pel que «Espanya es constitueix en Estat», l'1.2, que reconeix la sobirania del «poble espanyol», i el 2, el de la «indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible». Que la «forma política» siguin una monarquia o una república és conjuntural; l'existència mateixa de l'Estat, la sobirania d'un sol «poble espanyol» i la unitat doblement reforçada (indissoluble i indivisible) són essencials.

Mirem al nord. França és una república però ha estat una monarquia i, de fet, al segle XIX va alternar les dues fórmules. La constitució actual, que data de 1958, estableix en el seu primer article que «La France est une République indivisible»: clar i francès. Des del famós «L'Estat soc jo» de Lluís XIV, el «rei sol», fins al vigent «la sobirania nacional pertany al poble», varia la justificació doctrinal del poder de l'Estat, però ni la seva existència ni la vocació de perviure no han estat qüestionades.