Cristià cultural

Contràriament catòlics immobilistes, potser enyorant vells temps de «cristiandat», s'aferren als Acords entre l'Estat espanyol i el Vaticà (1979) i la pròpia Constitució espanyola, exigint classes avaluables de religió catòlica.

El conflicte és de gran calat i s'hi afegeixen les 2.000 famílies que demanen classes d'islam a Catalunya.

Puc entendre i entenc que l'escola laica i plural no pot fer adoctrinament de cap mena a l'escola. Ni adoctrinament religiós, ni tampoc adoctrinament ideològic. En aquest sentit, ha de ser neutre. Tanmateix ha d'impartir els coneixements que configuren la realitat cultural, sigui quina sigui la seva tradició.

L'existència, en tot temps de la història i en tots els espais geogràfics, del fet religiós, és una realitat sociocultural inqüestionable que abasta aproximadament el 75% de tota la població mundial (cristianisme, islamisme i hinduisme per aquest ordre s'emporten el 78,5% de la població religiosa).

No fora una estupidesa foragitar el fet religiós de l'escola? Com podem entendre la cultura de cada poble sense les seves expressions religioses? L'antropologia ensenya que no hi ha cultura sense religió i que tota religió s'expressa en la cultura de cada poble.

Al laïcisme radical i també al fonamentalisme religiós, em permeto, modestament, mostrar-los la posició de tres savis del nostre temps que defensen l'ensenyança del fet religiós a l'escola, en totes les seves expressions, focalitzant el zoom, sobre la religió de la pròpia tradició cultural, com una part substancial i imprescindible del coneixement humà.

Un d'ells és Joan Francesc Mira, valencià que ell mateix es defineix com un professional de l'antropologia social sense professió i un aficionat al grec, amb professió de professor de grec. «Soc agnòstic i d'esquerres» -diu- en la magnífica entrevista que la periodista Lidia Herèdia li va fer als Matins de TV3 (11/03/20), on presentava el seu darrer llibre Tots els camins, testimoni de les seves me?mòries religioses i humanistes. Recomano fervorosament tant el llibre com l'entrevista, per les seves sàvies, assenyades , oportunes i imprescindibles reflexions sobre les humanitats i concretament sobre la religió a l'escola.

Heus aquí un petit tast: «Soc cristià cultural», s'autodefineix.

A la nostra societat (i també a l'escola) «si no tens un referent del cristianisme, no pots entendre absolutament res». Referint-se als qui pretenen excloure de la societat i de l'escola la religió, deia que li semblava «una pèrdua imperdonable. Malament eliminar de la formació escolar els elements de la cultura cristiana, per la senzilla raó que és la nostra». I afegia encara: «Eliminar això és eliminar tota la història. Els alumnes que no han ?entrat en aquesta cultura cristiana seran més feliços? És com si a una persona no li explico qui és el seu pare o la seva mare» -ja que en aquest cas- «estàs en el món mig penjat en l'aire, sense lloc», «no es pot eliminar la ?cultura cristiana pel fet que està imbricada en la nostra història i ens cal, per entendre el món», « La religió és independent de la fe», «Sense el coneixement de la cultura cris?tiana, no pots entendre res, absolutament res».

Amb aquesta contundència parla el savi humanista, agnòstic.

Amb altres paraules i matisacions defensa el cristianisme a la societat i conseqüentment a l'escola, Jürgen Habermas, important filòsof i sociòleg alemany, adscrit dins les corrents del «Marxisme crític» i el «Post marxisme», quan afirma:

«El cristianisme ha sigut el principal factor pel qual l'ésser humà s'ha guiat en els darrers dos mil anys» (Habermas y la Religión - Algunas consideraciones).

La tercera referència que us vull mostrar, és la del prolífic savi filòsof, pedagog, assagista, múltiple guardonat, pregoner de les Festes de la Mercè 2001, José Antonio Marina, que en el seu llibre Por qué soy cristiano manifesta:

«Me guiaba la convicción de que un filósofo tiene que enfrentarse con los temas esenciales de la realidad y también de su cultura, y parece evidente que, en la civilización cristiana como la nuestra , saber a qué atenerse respecto del personaje al que constantemente se hace referencia es inevitable. Algo semejante tendría que hacer un filósofo chino, indio o árabe sobre Confucio, Buda o Mahoma, con independencia de que sea confuciano, budista o musulmán».

És evident que s'imposa l'assignatura de «cultura religiosa», que és una presentació «no confessional» de la religió que considera els fets religiosos com a objecte d'estudi i d'interpretació, no de creença. En el nostre context la «religió cristiana» és majoritària, però no exclusiva. Tanmateix , «la cristiana» dona les claus per a la interpretació per a la «nostra història» i el «nostre art». Ajuda a interrelacionar diferents branques de la cultura. Per aquestes raons, entenc que ha de ser una assignatura obligatòria i avaluable, com qualsevol altra assignatura.

El 71% dels catalans són favorables a una «assignatura genèrica de religions» a l'escola (Centre d'Estudis d'Opinió 2015).

La revista eclesial d'informació i opinió El Pregó, en el número 585 de novembre 2020 en l'editorial «De la ´religió a l'escola' a la ´cultura religiosa'», diu textualment: «...demanem i esperem que la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) obri els ulls a la realitat i s'adoni de la conveniència de renunciar espontàniament al privilegi obsolet de l'assignatura de la religió (catòlica) a l'escola».

Així sigui!