La solitud és anònima i al costat d'ella es reconeixen totes les disciplines de l'ésser humà. Hi ha moltes persones que, sense demanar-los explicacions de la seva vida, ho donen tot a conèixer. Per tant, no és d'estranyar que li concedeixin a tot el que es pot exhibir una excessiva importància. El Nadal és un excel·lent aparador, mentre uns són l'evidència de l'esforç, altres tiren la casa per la finestra. Crec, que molts dels que estan «disgustats» per no poder celebrar el Nadal igual que altres anys, en realitat, estan disgustats per no poder fer de la seva vida un espectacle. És evident que l'auster, per a alguns, és sinònim de pobresa...
A prendre pel sac el postureig i les taules plenes de «cunyats» fent-se fotografies amb el marisc. Sí, les mateixes que després publicaven en xarxes socials amb una frase molt reveladora: «Aquí, patint». És evident que la pandèmia li està traient el protagonisme a més d'un. I a més de dos també.
Hi ha gestos enigmàtics que no tenen el to de la queixa, gestos que sense ser molt sonors expressen amb intensitat tot. Parlo de la prudència; l'única que a dia d'avui ens garanteix (i no sempre) una estreta relació amb la vida. El calendari ja no forma part de la quotidianitat, ara la vida no és la passió que es reconquesta amb les tradicions i afirma la unitat de la família cada 24 de desembre. No, ara només hem de tenir una imperiosa necessitat: no morir i no fer morir a ningú per la nostra irresponsabilitat.
Hi ha moments a la vida que semblen una invenció irritant del destí. Tot allò que ens desespera, en definitiva, no és més que l'estat de les nostres emocions. Per tant (opinió subjectiva) deixem de donar el conyàs amb el Nadal i intentem no ser l'explicació vulgar d'«una estona». Han pensat en les supremes gràcies que ens ofereix la solitud? Els convido que ho facin... En el cim de l'evolució hi ha el silenci; el mateix que cura les nostres amargors i ens fa forts.
