Un anunci televisiu brinda pel final d'un any horrible: «Que et donin, 2020!», sentim a la televisió, amb els ulls posats en l'eficàcia d'una vacuna que posi fi als estralls de la pandèmia. No serà immediatament, per descomptat. D'una banda, perquè en el millor dels casos no hi haurà dosi per a tots en els pròxims sis mesos i, de l'altra, perquè la desconfiança creixerà -amb raó o sense- a mesura que vagin apareixent els inevitables efectes secundaris. La competència entre les diferents vacunes del mercat serà saludable a mitjà termini, però a curt incrementarà els dubtes sobre la bondat relativa de cadascuna d'elles. Quina és més segura? Quina ofereix la millor relació cost/benefici? És a dir, encara que, en realitat, la pregunta clau apunta cap al dia en què aconseguirem la imprescindible immunitat de ramat i el moment en què podrem tornar a una relativa normalitat. La veritat és que no podem saber-ho, tot i que hi ha molts més motius fundats per a l'esperança avui que a la primavera.
Però, mentrestant, la successió d'onades epidèmiques no para. Els Estats Units acaben de superar la xifra de tres-cents mil morts, Suècia abandona la seva laxitud inicial, Holanda i Alemanya anuncien nous confinaments estrictes, a Corea del Sud s'ha arribat a un nou pic i a Anglaterra s'informa de l'aparició d'una nova variant de virus, no se sap si més infecciosa que l'anterior. El cost en número de vides, en ocupació i en tancaments patronals continuarà sent altíssim durant algun temps. I els seus efectes es faran sentir per un període encara més prolongat.
La caiguda prevista del PIB a Espanya -del 12% aproximadament, amb pics en algunes autonomies propers al 25%- no permet preveure un proper retorn a la normalitat. Les conseqüències negatives són enormes, moltes d'elles difícils de mesurar: les psicològiques, per exemple, o l'horitzó laboral d'aquells acomiadaments que tenen lloc més enllà del llindar dels cinquanta. Hi ha tendències difícilment reversibles en determinats sectors -com el del teletreball-, que es traduiran a mitjà termini en una erosió significativa del turisme de congressos. Continuarà l'ascens de l'educació universitària en línia en detriment de la presencial? Què suposarà la pandèmia per a la restauració, l'hostaleria, el comerç o l'aviació? Es tracta d'una pregunta estructural a una dècada vista, perquè la conjuntura immediata és la d'un dipòsit de cadàvers empresarial. Es pot pensar que l'estiu vinent serà millor que l'anterior, però no que 2021 sigui ja un curs normal. El gran salt científic que s'està produint ara mateix, al costat de l'enorme inversió en tecnologia de les corporacions, augura un major optimisme per al futur. Però serà una societat diferent a l'actual, amb fractures no necessàriament ben soldades.
Fem bé en dir que el donin, a l'any 2020, però res ens garanteix un millor any nou. De la mateixa manera que va succeir el 2008, les ferides del qual segueixen sense cicatritzar molt temps després, el foc de la covid-19 ens obligarà a replantejar-nos el món cap al qual ens dirigim: un lloc on el control tecnològic prevaldrà cada vegada més i on els vells ressorts econòmics quedaran irremeiablement danyats davant l'empenta d'una nova economia que comença ja a florir.
