Sovint, les meves sessions de psicoanàlisi comencen malament i acaben bé, com algunes novel·les. Comencen malament perquè arribo a la consulta estressat, sense ànims. Avui he vist, per exemple, al carrer, abans d'entrar, una baralla a cops de puny entre dos homes grans per una qüestió d'aparcament. Els dos creien tenir dret a l'únic buit que hi havia en tota l'illa. Un d'ells ha baixat del cotxe i li ha esmentat la mare a l'altre. L'altre ha sortit fet una fúria i s'ha llançat contra l'agressor verbal amb una fúria infinita. Al cap de poc, tots dos havien perdut les mascaretes, sagnaven pel nas i tenien esquinçades les camises. Hem aconseguit separar-los entre quatre o cinc vianants, perquè no es matessin, però han continuat dient-se coses horribles mentre cadascun es ficava al seu automòbil i escapaven a tota velocitat, com si fugissin d'ells mateixos. El buit ha quedat buit.
L'escena m'ha deixat mal cos. A què li dic mal cos? Doncs no ho sé, a una situació d'estranyesa respecte dels meus braços i del meu tronc, i del meu estómac. Com si em pertanyessin i no em pertanyessin al mateix temps. Com si em sorprengués de mi mateix i de la humanitat a la qual pertanyo. Com si jo no formés part d'aquesta humanitat en la qual, no obstant això, haig de desenvolupar-me. La violència física m'altera d'una manera desproporcionada.
Total, que m'he estirat al divan i he estat en silenci uns minuts, intentant recompondre'm. Des que treballem amb mascaretes, em costa més parlar. Psicoanalitzar-se d'aquesta manera resulta endimoniadament rar. Després he relatat l'experiència que acabava de viure i la terapeuta ha dit que ho sentia molt. No esperava això. En general, mira d'indagar en les causes íntimes productores del dany. Aquest cop, però, s'ha solidaritzat amb mi, com si comprengués en tota la seva profunditat els meus sentiments. Aquesta actitud, inexplicablement (o no) m'ha recompost. He tornat a sentir com a meu el meu estómac i com a meves les meves cames i els meus braços, fins i tot m'he sentit part de la humanitat, malgrat tots els seus defectes. He sortit de la sessió, en fi, millor del que hi havia entrat, perdonant-me per haver assistit a una escena tan desagradable. Som o no som un misteri?
