Tot i que la paraula activista es pot entendre i es fa servir sovint com a agitador (aquell que agita o xarbota, amb més acció que pensament), la riquesa del nostre llenguatge ens permert parlar dels activistes com a propagadors actius, voluntaris i/o militants, interessats, moguts, al servei d'una causa. És aquest el significat del comentari d'avui.
La presència dels activistes sempre ha tingut a Catalunya entusiasmes nombrosos i fructífers. A l'època de la postguerra civil era un treball molt vigilat per l'autoritat, tant si era clandestí com públic, i sovint la vigilància s'havia convertit en persecució. Cal rellegir les cròniques històriques de diferents àmbits, polítics, sindicals, periodístics, per exemple. Era una realitat constructiva i eficaç i, per tant, perillosa.
Unes dècades endarrere aquest treball voluntari, activista, s'havia anomenat «de set a nou»: era la franja horària dedicada a exercir aquella mena de feina, de servei a la societat, després de les hores rígides de treball remunerat. I d'aquesta mena de feina i enfeinats aquí n'hi havia més del que es pot imaginar la mainada d'ara. Sempre hi ha hagut aquella fidelitat que ja recomanava Joan Maragall: «Esforça't en el teu quefer com si de cada detall que pensis, de cada cop de martell que donis, depengués la salvació de la Humanitat. Perquè en depèn. Creu-ho».
Quan va arribar la democràcia, moltes llistes electorals d'aquells primers partits polítics es varen omplir magníficament amb noms procedents de les reserves de voluntaris amb experiència, convençuts de causes que podien ser molt diverses, que podien ser oposades i tot, però eren causes sòlides, apreses i treballades en el colze a colze d'una reunió de voluntats. Tota aquella gent havia après i practicat ideals, diàleg, reflexió, fer propostes i escoltar, participació, treball en equip, sentit del col·lectiu, rendir criteris; resumint: esperit cívic. Mà al diccionari: civisme és el zel pels interessos i per les institucions de la pàtria. Ara mateix cadascú podríem fer memòria a demarcacions i pobles d'aquelles llistes electorals que varen sortir als inicis de la democràcia on figuraven molts noms de veterans activistes, que podien venir d'algun grau de clandestinittat. Se'ls podria aplicar aquell títol d'una novel·la de Folch i Torres: «De sota terra a plena llum».
Amb mirada ampla una associació -de tota la gamma de propòsits, objectius i inquietuds- és una escola de formació humanística. Faria bé l'ensenyament primari de començar a indicar metòdicament aquests camins a les primeres edats. L'horitzó és ple d'ofertes activistes, des de la cultura pròpiament dita fins a l'esbarjo i l'oci més programat, i des de l'esport més planer fins al més compromès, i l'acció de beneficència social fins al compromís de la caritat amb la religió, i tot un catàleg que aquí no hem d'allargar exhaustivament.
El profund aprenentatge dels valors ha de ser inici de tota vida en comunitat, una comunitat que sempre espera bons capdavanters, bons governants. Seria ideal que aquelles persones que pensen fer un pas endavant per a dedicar-se a la política, que procurin presentar-se amb el bagatge garantit d'una iniciació, una adquisició de coneixements prèviament realitzada en el camp del voluntariat, de l'activisme de bona llei. Amb aquestes condicions, si fan el pas endavant cap al servei, ara ja ben oficial, els electors sortirem molt voluntàriament a rebre'ls amb els braços oberts.
