Sovint els polítics es comprometen amb objectius pràcticament impossibles d'acomplir, sobretot dins dels terminis que es plantegen. Un exemple: els objectius de l'Agenda 2030 de Nacions Unides. Algú pot creure seriosament, tal com van les coses, que d'aquí a 10 anys s'haurà erradicat totalment la pobresa al món, que tothom tindrà accés a una bona educació, disponibilitat d'aigua potable i sanejament, que ho hi haurà desigualtat entre gèneres, que les societats seran pacífiques i sostenibles o que tota la producció i consum seran també sostenibles? De moment, tenim a Espanya tota una vicepresidència dedicada a treballar per assolir aquestes fites...

Quelcom semblant passa amb la lluita contra el canvi climàtic. Fa uns anys, la Unió Europea es va plantejar reduir un 20% les emissions de CO2 al territori dels 27 països a l'horitzó de l'any 2020. Doncs bé, forçant els números s'ha aconseguit rebaixar un 19% entre 2019 i 2005, fregant l'objectiu. Aquesta comptabilitat serà encara més complicada per culpa de la covid-19: la reducció de l'activitat econòmica i sobretot del transport farà que enguany es produeixi una disminució «enganyosa» de les emissions de CO2 que no respondrà a un esforç real i que anirà acompanyada d'un increment sobtat en recuperar una nova normalitat.

Malgrat l'esforç europeu, a tot el món les emissions malauradament han augmentat un 50% des de 1990. En aquest panorama, la Unió Europea tot just representa un 11% de l'aportació total (de la qual un 50% correspon a la Xina, els EUA i l'Índia, països més aviat poc disposats a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle per raons fonamentalment econòmiques). Difícilment es pot corregir un problema global quan només una part minoritària sembla disposada a fer-ho. És a dir, la contribució d'Europa resulta insuficient si es té en compte que només amb el compromís de tots els estats (com van dir a Paris l'any 2015) s'aconseguirà lluitar eficaçment contra el canvi climàtic.

No anem pas bé. Tot indica que l'increment de temperatura a la Terra superarà àmpliament els 2 ºC al llarg del segle (el llindar de perill que han assenyalat els científics per evitar la catàstrofe) degut que ara per ara són insuficients totes les mesures per reduir les emissions de CO2. A més, el sistema atmosfèric té una important inèrcia i tardarà a reaccionar a qualsevol reducció significativa que es pugui produir un cop ens decidim a lluitar de veritat contra el problema. No serà parar avui i que demà la Terra es refredi.

En aquest panorama, ara encara han embolicat més la troca: fa pocs dies els líders europeus van pactar reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle un 55% d'aquí a 2030, en el camí d'aconseguir emissions zero l'any 2050. És a dir, aconseguir molt més en els propers trenta anys que el que s'ha assolit en els trenta passats. Sembla aquella jugada del futbol de «puntada i endavant!». L'important és que la pilota corri i malgrat no haver complert la majoria dels grans objectius i conèixer a la vegada perfectament on rau el problema (la manca de voluntat dels grans emissors de gasos contaminants) se'n marquen de nous, cada cop més exigents, per aquella petita part en el balanç global (la Unió Europea) que, a empentes i rodolons, intenta aplanar i després abaixar la corba de CO2 produït.

Em pregunto sovint el perquè d'aquesta mania dels dirigents polítics de plantejar en el camp de la sostenibilitat objectius impossibles, amb els quals ja s'ha fracassat una i altra vegada. Això crea una mena de miratge als ciutadans que necessàriament hauria de conduir a la frustració. Però els polítics treballen els grans objectius a un calendari a mitjà termini, amb la convicció que ells ja no hi seran i difícilment se'ls podrà demanar responsabilitats. Quants dels caps d'Estat i Govern que han aprovat això que l'any 2050 ja no hi haurà emissions de CO2 estaran actius en aquesta data? En aquestes condicions, és molt fàcil fer profecies.