El temps de la covid-19 és un segon a la història de la humanitat, una gota en l'oceà del temps, però com que ens ha tocat a nosaltres suportar-lo i com que l'ésser humà creu que el seu moment històric és el més cabdal de tots pel fet que n'és protagonista, considerem que serà el temps més fonamental del passat i del futur. Indiscutiblement en aquesta esfereïdora tragèdia, que ha entelat de tristesa les nostres vides, som actors i espectadors, ens sentim soldats indefensos atacats per uns enemics invisibles letals, que ens poden agredir inopinadament i contra els quals estem desarmats.

Malgrat l'amenaça real provocada per la pandèmia no corregirem res i ens comportarem com sempre. Bons uns som nosaltres, tossuts com una banya de bou. No aprenem res que signifiqui rectificar actituds malsanes en el període que ens ha tocat viure.

El que és indiscutible és la nostra fragilitat, estem fets de vidre trencadís, no som material granític resistent i durador; la pandèmia ens ha demostrat la nostra exposició als perills de l'atzar i la nostra impotència científica. Ens hauria de fer més humils tot reconeixent la nostra ignorància, el poc que sabem, malgrat que vanitosament ens declarem els ens més dotats de la creació i no volem acceptar que un minúscul virus ha posat i està posant en risc la presència humana en el planeta. Així som de confiats que creiem que res ens supera i que ho tenim tot sota control. Anem bé per anar a Sants.

L'ésser humà per la pròpia supervivència benestant fuig dels mals records com gat escaldat, els volem fer fora del cap. Sigmund Freud, quan parla dels mecanismes de defensa, declara que la memòria és selectiva i que l'inconscient dissocia i oblida els moments dolorosos i pertorbadors de la nostra existència i no els deixa accedir al nostre conscient per no amargar-nos.

Tanmateix, a vegades voldríem que aquest filtre garbellés més acuradament impedint totes les reminiscències angunioses i tots desitjaríem més amnèsies motivades per viure més folgats emocionalment.

Bé, jo no tinc cap vivència dolenta nuada a Nadal, fins i tot, un any que el vaig passar sol a casa, no em va desplaure la meva companyia, vaig cuinar-me una bona teca i em vaig regalar una magnífica pel·lícula.

Ara, a pesar de les dificultats o potser per això mateix necessitem Nadal com l'aire. Actualment ens arrapem a qualsevol ocasió, com Nadal, per demostrar-nos que encara sortosament estem vius i maldem per reunir-nos amb les persones estimades, volem visualitzar-nos físicament i deixar de ser virtuals en les pantalles o en la veu dels mòbils.

Tornarem a celebrar en la més estricta intimitat Nadal i les festes que ens lliguen a la baula d'una cadena que es remunta a molts segles passats. Evocarem amb tristesa el temps aquell que els pares i avis hi eren presents, fins alguna anècdota afable, una ocurrència graciosa de l'oncle, Quiquet, que sempre apareixia en les postres i es fumava amb el seu germà, el meu oncle Agustí, un havà, que emboirava de fum tot el menjador, mentre explicaven plasenteries no paraven de riure.

Els nens ja havien fet cagar el tió i ara menjaven llaminadures, però estaven farts d'aquest inacabable àpat d'entremesos a l'antiga manera, canelons i pollastre greixinós, farcit amb una botifarra i acompanyat de bolets, prunes, panses i pinyons, i el que volíem amb el meu cosí Joan i la seva germana, Agustina, era anar a jugar al carrer i després al centre catòlic on es representaven els Pastorets, que tenia com a grans protagonistes en Manel Planxart, de dimoni gros, el temible i hilarant Satanàs, i en Daniel Martí fent de Lluquet i en Josep Riumallò de Rovelló. Quin fart de riure, com aplaudíem i cridàvem, com fèiem el burro.

Frisàvem tots els nens per les festes de Nadal. La quitxalla es classificava en dos grups, els savis i els rucs, els primers ja sabien que el tió i els Reis eren els pares, però dissimulaven tant com podien, i els segons, pobres innocents, s'ho creien tot, fins i tot a la vesprada dels Reis, quan desfilaven muntats a cavalls, tothom s'entretenia endevinant qui havien elegit per simular reis o patges i ho proclamaven en veu alta, però els més ingenus de la colla no es volien creure que el rei blanc era l'alcalde, el ros, en Quim de la telefònica, i el negre, en Peret de l'estanc.

També gaudíem fent el pessebre. Anàvem al bosc a buscar molsa i trossos de suro i en un racó del menjador o en una habitació l'instal·làvem. L'entreteniment de la mainada era entrar d'amagatotis a la casa de l'amic i desgavellar-li el pessebre o canviar de lloc els personatges. Durant la dècada de 1950 aparegueren noves figures, que res tenien a veure amb les tradicionals: la castanyera, un guardabosc amb escopeta, un pagès amb barretina, un caçador, un pescador, un bisbe, fins al sant Pare de Romà, només hi mancava una hostessa, un pistoler, soldats de plom i una posada rústega en una carretera.

A la gent gran no els agradava veure aquests ninots en el pessebre perquè deien que transgredien la tradició i quan va néixer Jesús no hi havia cotxes, ni aviadors. Quan marxaven els hi tornàvem a posar perquè el pessebre s'humanitza si està habitat. No competíem pel més maco, sinó pel més animal, el més extravagant; ens esforçàvem per ser originals presentant pessebres inversemblants i com més rareses, més bonics. Cada any el d'en Salvador era el més elogiat i el més criticat pels grans, perquè feia pessebres dins d'un avió o dins la carrosseria d'un autocar.

Ànims i que tinguem sort!