Anit vaig transitar la ciutat deserta, covarda. Fent ús del meu passi de pernocta de periodista, vaig sortir a passejar i d'altres coses que no podré explicar fins que prescriguin. I de retorn a casa, cap a mitjanit, no hi havia ni un sol cotxe a Muntaner, ni a Casanova i la Diagonal es podia creuar pel mig, i Bori Fontestà era les runes d'una ciutat cremada. Una ciutadania rendida, mesella, obedient perquè li agrada obeir, perquè té més por que dignitat, perquè s'ha deixat enganyar i atropellar per tants llunàtics i mentiders que falsament prometien la més baixa idea de llibertat i sense dur-la mai a terme; una ciutadania tova, amorfa, infame, només amb drets i sense deures, ha oblidat tant què és ser lliure que ja ni cal que la policia patrulli els carrers perquè ja els catalans tot sols, com bestiar, sabem anar de l'estable a l'abeurador i és així com vivim i és això el que som. D'aquelles grotesques demostracions de les Diades, i d'aquella propaganda del «ni un sol paper a terra», hem passat al «ni un sol català al carrer», sempre com una ovella seguint les altres, i orgullosa de fer-ho, encara que sigui a la línia de l'escorxador.

Sense nervi, sense resistència, Barcelona i Catalunya s'han deixat fer pels seus governants el que només es deixen fer les meuques més tirades, les que van tan drogades que ni ho noten i només volen una propina per a la propera dosi. Catalunya ha votat un inframon d'ineptes i tarats que ens han dut a totes les misèries i ara no som ni capaços de defensar els nostres restaurants, que són l'única indústria amb què liderem el món. Encara hi ha els que vulgarment diuen que «som un país collonut», que probablement sigui una de les paraules més grotesques de dir, i per descomptat pròpia de qui exalta un indret sense defensar els motius que el fan realment especial, i tot és un despropòsit.

Hem abandonat els nostres restaurants. Els madrilenys no els han abandonat i les xifres pandèmiques han continuat baixant. Ells tenen restaurants pitjors, però polítics molt més intel·ligents. Ells s'estimen molt més la llibertat, aquesta llibertat que nosaltres tant reclamem i tant escarnim, tant somiem i no sabem què és i en tot cas som unes rates que de cap manera no estaríem disposats -com hem demostrat manta vegades- a pagar el preu que caldria per concretar-la. Som els que ens hem deixat tancar a casa a les deu del vespre. Som els que, per dinar, els restaurants només poden obrir d'una a quarts de quatre. Som els que ens hem rendit a tot, després d'haver-ho embrutat tot amb pretensions de soldadet de paper d'estrassa. Som la vergonya de la llibertat, i continuem donant lliçons, i continuem humiliant-la.

Els xefs i els cambrers de Barcelona es queixen de l'atemptat que han patit per part del Govern però seria una queixa molt més raonable si el 3 d'octubre de 2017 no haguessin tancat, secundant aquella lamentable «vaga de país» que va ser el principi de tota aquesta colla d'inútils que tenim manant-nos i del paradigma polític i moral sota el qual s'atreveixen a dur a terme les més terribles atrocitats sense que els catalans, que actuem ja com un pes mort, tinguem el nervi de reaccionar. Els xefs i cambrers que ara es queixen, el 21 de desembre de 2017, a qui van votar? De qui van renegar? Ara tenen els restaurants tancats, i perden diners per culpa dels seus ídols, mentre Madrid resisteix i funciona gràcies a la seva presidenta, a qui nosaltres hem insultat tant. No es pot viure amb aquesta inconsistència. No pots votar devastació i després queixar-te que els masos ens cauen. No pots votar imbècils i pretendre que es comportin com persones raonables. No es pot viure en la impostura, en la mentida, en la burla de fer-se el moralment superior per ser independentista i d'esquerres i després queixar-te quan aquesta colla de dements et destrueixen el negoci i la família.

Jo he hagut d'aguantar, i ho he fet amb total esportivitat, que molts de vosaltres em miréssiu al principi com un bitxo estrany, i després amb molta condescendència passéssiu a perdonar-me la vida. Però sempre he estat el vostre millor client, el vostre apologeta més fidel, he pagat sense protestar (i sense mirar) el que m'heu demanat i no us he creat mai, com a mínim volent, el més mínim problema. Vosaltres, que sou els millors xefs del món i en alguns casos els meus estimats amics, amb aquesta vostra ridícula i falsa superioritat moral, no només heu arruïnat els vostres negocis sinó que m'heu deixat sense poder anar a sopar, la qual cosa és la fi de la Civilització, i ho dic per mi, esclar, però també per vosaltres.

Heu de fer-vos-ho mirar. Amb mi no cal que us disculpeu, perquè jo us estimo igual. Però si el proper 14 de febrer continueu votant amb la mateixa frivolitat, el futur que us espera no serà agradable. Si continueu votant incapaços i us continua fent vergonya votar els qui us podrien ajudar a viure en pau, mereixereu tot el tancament imaginable, i que quan per fi pugueu obrir tingueu aquests independentistes i esquerranosos que tan raonables us semblen, tan admirables, i a qui mai no gosaríeu de tractar amb condescendència.

Som una gran família. Heu permès que vinguessin a buscar-nos mentre que jo i molt pocs com jo us defensàvem la llibertat i el negoci amb una tossuda i onerosa militància diària. He fet jo, amb els meus diners, i els dels meus amics, molt més pel Gresca, pel Coure o pel Nairod que els seus propietaris i treballadors amb el seu lamentable vot. Si el 14 de febrer no feu alguna cosa diferent us compraré un llaç ben gran i ben groc, i sobretot no us molestaré anant a casa vostra, perquè tingueu tot l'espai disponible per a aquests polítics que tant estimeu i que tan poc us honoren amb la seva presència, i també per als vostres companys de lluita, esclar, la terregada de Vic, de Girona i de Masquefa.