Dissabte passat, el Palau de la Generalitat va ser escenari d'un nou acte del Consell per la República. Es van instal·lar pantalles gegants per a les connexions amb Brussel·les i es va constituir un ens anomenat Assemblea de representants. No és la primera vegada que la seu del Govern de Catalunya acull els actes d'un organisme dissenyat per impulsar un Govern i un Parlament paral·lels. Fa un any, el saló Sant Jordi, el mateix on prenen possessió els presidents i els membres del govern, va ser utilitzat per constituir aquest Consell per la República. En ambdues ocasions, aquesta circumstància gairebé va passar inadvertida tot i l'ús flagrant i patrimonial de les institucions que pertanyen a tota la ciutadania.

Aquests anys hem normalitzat qüestions que mai haurien de ser normals en una democràcia. Hem vist com les façanes dels ajuntaments es cobrien d'estelades i llaços grocs oblidant que, a diferència de reivindicacions unitàries com la lluita contra la violència masclista o l'homofòbia, la ciutadania de les estelades i els llaços grocs no arriba a la meitat de Catalunya. Hem vist Antonio Baños i Lluís Llach, dues persones sense cap càrrec de representació política, penjant pancartes a la façana del Palau de la Generalitat, com si es tractés del balcó de casa seva, sense que ningú donés explicacions de com havien pogut accedir-hi o si se'ls havia autoritzat a fer-ho.

No hi ha espai públic i compartit a Catalunya que no hagi estat colonitzat. Les festes dels pobles, les places, els partits del Barça, la Diada, han deixat de ser de tothom per ser d'una part. Fa un any el tradicional concert de Sant Esteve, al Palau de la Música Catalana, i el del Messies de Händel, a l'Auditori de Barcelona, es van omplir de crits a favor de la independència, tot i que la major part de les persones havia assistit per gaudir de la música i celebrar Nadal.

En el seu llibre Com moren les democràcies, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt alerten sobre els mecanismes a través dels quals se soscava una democràcia. Negar la legitimitat de l'adversari polític i de l'estat de dret i arrogar-se la representació del «poble», com a sinònim «dels meus» i no del conjunt de l'electorat, són alguns d'aquests mecanismes. També ho és crear institucions paral·leles per suplantar les autèntiques. En una democràcia acceptem les regles de joc i no tractem les i els adversaris polítics com traïdors a la pàtria. La tolerància mútua és l'acceptació democràtica a acordar que no estem d'acord.

Catalunya necessita un canvi per moltes raons però una d'elles és recuperar les institucions que són de tota la ciutadania. Necessitem que deixi de ser normal utilitzar una majoria temporal d'escons o regidors per imposar un projecte polític des d'una institució que pertany a tothom.

Necessitem que deixi de ser normal que les nostres institucions utilitzin constantment episodis dolorosos del passat carregats de significat per a milions de persones, com són l'exili i la repressió, per vincular les reivindicacions polítiques particulars de les persones que ocupen càrrecs. Necessitem que deixi de ser normal que la radiotelevisió pública assumeixi una agenda política i un llenguatge de part, llenguatge que, a més, dona l'esquena als problemes de la major part de la ciutadania que passa per una emergència social i econòmica provocada per una dècada de retallades i aguditzada per una pandèmia en la lluita contra la qual s'ha seguit sense prioritzar els sectors més vulnerables.

Catalunya necessita un canvi per tornar a respectar-nos els uns als altres més enllà del que votem. Necessitem un canvi perquè mai més el Palau de la Generalitat sigui posat a disposició d'un organisme tan poc democràtic que busca reemplaçar les institucions legítimes de Catalunya que representen a tota la ciutadania, la que vota independència i la que no.