Aquests dies hi ha molta gent preocupada per si podran fer o no els dinars de festes amb les seves famílies. Sembla que estiguem davant d'una decisió transcendental. Els antropòlegs ens diuen que en aquestes ocasions els àpats es converteixen en rituals que són símbols de les relacions que establim durant la vida. És a dir, durant els dinars de Nadal fem veure que no existeixen les males relacions de tot l'any i fem veure que som feliços. Aquesta és la raó perquè els intel·ligents i preclars es deprimeixen. Són conscients de les males relacions familiars.

Em truca un amic molt gran, té més de 80 anys i busca algú de confiança per sincerar-se. Mireu què em diu: estic molt content i agraït a la covid, almenys per un any, l'any que ve ja hauran trobat la vacuna definitivament, però enguany m'estalviaré de veure els meus fills i els meus nets. Els meus fills només es recorden de mi quan necessiten un cangur o quan he de fer un encàrrec. Estic fart de cuidar els nets, jo ja em vaig encarregar de pujar els fills, que era la meva obligació, però els nets ja no són la meva responsabilitat. A més els nets estan molt malcriats, són uns consentits i maleducats i estic fins al capdamunt de les seves rebequeries i dels seus capricis constants. No saben fer res sense gastar diners.

A més a les festes venen, és clar, els meus dos gendres. Un d'ells és un tarambana inútil, encara no entenc com la meva filla s'hi va casar i encara menys tenir dos fills. L'altre encara és més inútil però a més és impertinent i només fa que dir frases feridores tota l'estona. A més són dels que potser han anat al concert de Raphael. Amb això ho tinc tot dit. Per no parlar de les meves dues filles, que semblen dos tabalots sense cap criteri ni camí en la vida. Alguna cosa vam fer malament. Tampoc és estrany que visquin amb dos ximples. Tinc tres nets: dues noies i un noi. Es presenten sense avisar amb els seus «amics/gues» a dinar el dia que els plau. A més, alguna vegada que quedem es presenten una hora més tard quan l'arròs està tan covat que en podríem fer argamassa per construir un mur. A més us penseu que s'excusen per la tardança? Doncs no. I per si fos poc estan mirant el mòbil, sense fer cas de la se?va àvia. Tot plegat és molt desagradable.

O sigui que si jo fos el president de la Generalitat hagués reduït el nombre de persones que poden assistir als dinars de Nadal a dos, màxim tres. Si la gent necessita certificar que els estimen molt sobre la base de quedar amb els familiars i menjar molt i beure encara més, és que no n'estan gaire segurs. Potser el que haurien de fer és menjar menys, beure menys i els diners dedicar-los a unes quantes sessions amb un psiquiatre per tal de poder copsar la magnitud de la tragèdia del seu malviure. A veure si l'any vinent el virus muta més.