Avui és Nadal. Demà ja haurà passat, i el calendari inexorable anirà desgranant els dies en una roda inacabable. La vida i el temps és transitori per naturalesa.

Vull parlar, doncs, de la vida quotidiana que avui serà en molt bona mesura igual que demà, i en vull parlar posant l'accent en els barris de Girona que conformen l'anomenat sector est.

A Girona Est s'hi concentra un conglomerat de diferents nuclis: el Grup Sant Daniel, el barri de Font de la Pólvora, el sector de Mas Ramada i el barri de Vila-roja. Són nuclis diferenciats amb personalitat diversa. Sabem prou bé que en alguns d'aquests nuclis s'hi concentren circumstàncies extremes de penúria econòmica i de penúria energètica. En alguns, a tots no.

És evident, però, que el sector est de Girona, des del ja molt reculat programa Onyar-Est, ha captat recursos, iniciatives i l'atenció de les administracions, i també és molt evident que els resultats no s'han correspost amb l'esforç realitzat. En un cert sentit la problemàtica ha esdevingut estructural i això fa que algunes adversitats s'hagin cronificat.

Aquest article vol expressar i transmetre tota la solidaritat cap a aquest sector, cap a les persones i cap a les famílies, cap a totes les vides, totes les problemàtiques, totes les necessitats. En algunes llars la festa de Nadal serà un mer accident del calendari i la força de la quotidianitat estricta dominarà el pensament i la vida de molta gent.

És per això que vull subratllar l'esforç de molta gent cada dia. Primer dels servidors públics, a les escoles, al centre cívic, als serveis socials, al centre de salut, als equipaments esportius, l'esforç de les famílies. En segon lloc he de recordar la tasca que hi desenvolupa la Fundació Girona Est, que de la mà d'en Jaume Sanabras i d'un grup d'empresaris dedica esforços i diners a dinamitzar el jovent del barri a traves de l'esport i de la música. La singularitat del treball es concreta en alguns resultats tangibles, en petites passes endavant, en grups de joves que viuen i veuen quin pot ser el seu camí i el seu sentit de vida.

En tercer lloc em vull referir al treball que es fa des de la Fundació La Ciutat Invisible, Bitó com a empresa programadora de Temporada Alta i la Fundació la Pedrera amb el projecte Tàndems en una acció compartida i coordinada amb els tres centres educatius i les respectives co?munitats educatives. L'escola de Font de la Pólvora, l'escola de Vila-roja i l'escola de la Sagrada Família, a la carretera, han acordat participar d'aquest projecte. Així, dues escoles públiques i una concertada han decidit compartir un projecte que, a través de les arts, de la formació artística, i a traves de la implicació directa de la formació artística en el projecte educatiu, capgirin la manera d'educar i permetin unes noves dinàmiques a l'aula. La Fundació Girona Est, que hem esmentat més amunt, s'ha sumat al projecte.

El projecte incideix amb modèstia en una problemàtica molt àmplia i aposta per fer avenços perceptibles de manera gradual. És molt evident que la problemàtica global és molt àmplia, però també és molt evident que no hi ha excusa per tirar la tovallola. Ara més que mai, en circumstàncies extremes el sector Est de Girona reclama una atenció singular i preferent. L'entusiasme i l'engrescament de les diferents comunitats educatives i dels claustres de les tres escoles mereixen un reconeixement per l'esforç addicional que representa adaptar els programes a les propostes que es fan per educar des de les arts.

A tocar el dia de Nadal, quan escric, el cap m'ha saltat d'aquesta realitat al record de dues persones que d'una forma o altra van tenir vincles amb l'escola de la Sagrada Família, l'edifici blanc d'en Jordi Masgrau que a la carretera fa dècades que vetlla per l'educació dels infants de la zona al costat de les altres dues escoles. Es tracta de la mare Valeriana, una monja intel·ligent de Burgos, ben integrada a Girona, superiora durant un temps del centre Maria Gay, que va morir fa pocs anys i de l'altra l'Assumpcio Nicolazzi. Voldria que el meu modest record es transformés en aquestes diades en un reconeixement ple d'afecte i gratitud.

Aquest estiu en Josep Maria Nicolazzi, director de l'hotel Alga, a Calella de Palafrugell, va acollir a la terrassa del seu hotel una presentació de llibres promoguda per en Guillem Terribas i en la qual interveníem el mateix Guillem, en Lluís Medir i jo, amb presència d'una nodrida representació de calellencs, de l'editora i llibretera Gemma Garcia i de l'editor Àngel Madrià. Quan vaig preguntar a en JM Nicolazzi si l'hotel havia estat propietat d'unes monges (hi havia qui deia que havia estat de les monges de Sant Daniel), em va contestar que la construcció de l'hotel va ser una iniciativa de les monges vetlladores, la comunitat de les Germanes de Sant Josep, fundada per Maria Gay Tibau de Llagostera. El fet sorprenent que unes monges de Girona haguessin promogut la inversió en un hotel va cridar l'atenció del bisbe Cartañà que va requerir la comunitat de Maria Gay a vendre's l'hotel, que seria adquirit per la família Nicolazzi, i a dedicar el producte de la venda de l'hotel en la construcció d'un centre escolar al barri de Vila-roja, al sector est de Girona.

No tinc cap detall ni cap coneixement documentat d'aquesta iniciativa episcopal més enllà del testimoni de la família Nicolazzi, però m'ha semblat que bastir un pont entre el passat de fa unes dècades i el present dels nous projectes innovadors podia servir com a testimoni de la necessitat d'una implicació constant en els sectors amb necessitats. I d'aquesta manera insistir en la necessitat que, més enllà del calendari litúrgic, cada dia, tots els dies de l'any és l'hora de Girona Est, un barri amb poca visibilitat i una necessitat extrema.

Fer visible el que és invisible i comprometre-hi tot el teixit associatiu i empresarial és un compromís ètic i moral que ens interpel·la cada dia, també avui que és Nadal.