En Joan Margarit es revoltava durant la dictadura i rep premis espanyols en democràcia. És natural que estigui mal vist, a Catalunya sempre s'ha portat el contrari: rebel·lar-se contra Espanya quan no suposa cap risc, i inclinar-se, què dic inclinar-se, rebre amb els braços oberts i alçats, sobretot alçats, el primer dictador que entra per la Diagonal. I tot seguit, viure la mar de bé en la dictadura. D'això en saben molt, bona part dels dirigents i de la soldadesca llacista, ni que sigui per memòria familiar, i si no ho saben personalment és només perquè no van arribar-hi a temps. Amb quina emoció que s'haurien llançat als carrers a rebre en Franco, aquests que critiquen en Margarit. Amb quina força que haurien cridat Fran-co, Fran-co, en lloc d'inde-independència. Amb quina alegria, abraçats als seus pares i avis, s'haurien fet una selfie de cara al sol i amb la camisa nova.

El pecat d'en Margarit ha sigut entendre-ho al revés. Els poetes, ja se sap, viuen al seu món i no estan al cas de les modes. Si hagués mirat la realitat en lloc de les muses, sabria que les coses van diferent, ja no són com a la seva època, ara es tracta de cridar molt i fer poc. I de fer-se el pinxo sense jugar-s'hi res. Igual que un es pot permetre cridar «no tenim por» tot instal·lat en un xalet a Waterloo, d'altres es permeten insultar impunement qui no pensa com ells o qui és guardonat i es comporta com a persona educada.

El problema és que en Margarit es diu Margarit. Si es digués Mendoza, se li podria perdonar que escrivís en castellà i rebés el Cervantes de mans del Rei, un Mendoza ve a ser com un Rufián, que mai no podrà ser dels nostres. Fins i tot d'un Marsé es pot entendre, què vols esperar, d'un mig xarnego. Un Margarit, però, ha de ser català pur i menystenir qualsevol representant espanyol, excepte si és un dictador imposat per la força. Llavors sí, llavors els catalans abaixem el cap i parem la mà, dos gestos que tenim interioritzats i que bons beneficis ens han aportat sempre. Margarit, has d'aprendre moltes coses de la Catalunya actual, la primera, que res no ha canviat de la Catalunya de sempre. La segona, com a mínim portar llaç groc perquè et sigui perdonat tot, a qui se li acut anar a un acte oficial sense llaç groc.

Douglas Murray defineix la síndrome del Sant Jordi jubilat. Un cop alliberada la princesa, el cavaller s'ha de buscar altres fites per no avorrir-se, encara que siguin inventades, pensi's que en aquell temps no existia la petanca. Amb el procés passa el mateix, i com que els seus protagonistes s'han quedat sense feina -en aquest cas per haver fracassat- han de buscar fites inexistents, perquè no sigui dit. Així, ataquen cambrers immigrants que no parlen prou bé català, tallen un carrer de Barcelona, o critiquen un poeta si rep el premi més prestigiós de les lletres espanyoles, per cert molt més meritori que el de les lletres catalanes, perquè hi ha més competència. El cas és tenir alguna cosa a fer en substitució de les gestes que no van ser capaços de dur a terme, per covardia, per estupidesa o, més freqüentment, per totes dues coses.

Ja que van ser incapaços d'avançar ni un mil·límetre cap a la Republiqueta promesa, baixen uns quants graons en l'escala de la dignitat i disparen a un poeta octogenari. Aquí es demostra clarament l'audàcia i el coratge del caràcter català.