Un dels fenòmens apassionants derivats del que ens ofereix aquest moviment cicloestàtic nostrat, inefable i inèdit al món anomenat processisme, és el que jo anomeno antiprocessisme processista. Retorçat, certament. Si el processisme és de traca i mocador per a la comprensió del comú dels mortals, aquesta altra fauna, branca de la mateixa família, és de triple salt mortal amb folre i manilles. Imagini's.

L'antiprocessisme processista és una subtribu de la tribu processista del llacet, aquells que deien «ho tenim a tocar», «cap pas enrere», «seguim!», «això va de democràcia», «el món ens mira», «ara sí que sí» i tal, malgrat que es presenti com la seva alternativa contrària. Forma part d'una minoria testimonial de catalans, relativament sorollosa, això sí, malgrat el silenci a què la sotmeten els mitjans amb el pretext de la baixa representació democràtica amb què compten, sent naturalment aquesta baixa o avui dia nul·la representació deguda en bona part a la manca de suport dels mitjans. Un cercle viciós que l'statu quo aplaudeix amb les orelles mentre el poble caça mosques. Res de nou.

L'antiprocessista processista diu que és independentista de veritat i per això està en contra del processisme oficial, a saber: Esquerra, convergents ?-ara amb noms tan divergents i pintorescos que em fa mandra recordar-los-, i CUP -que en anglès vol dir tassa, sovint per al te de les cinc, concretament. El processisme oficial és certament al·lèrgic a la independència i per això l'antiprocessisme processista pretén desenganyar el poble d'aital toxicitat. El problema és l'actitud paternalista de rerefons autoritari que presenta el poble com una pobre víctima dels enganys dels seus representants polítics, malgrat l'evidència que els voten reiteradament i, doncs, que els voten no pas perquè els enganyin, sinó justament pel contrari, perquè els donen exactament el que volen, a saber: victimisme i superioritat moral dins l'autonomisme espanyol. Prova d'això és que, si cap formació independentista es presenta a les eleccions, no els votarà ni el Tato, com ja va passar fa deu anys amb SI, partit que va acabar aviat fora del Parlament. Havien estat un petit error del sistema i es va corregir ràpidament. La tribu vota només «els nostres». Facin el que facin. La tribu vota la tribu. El processisme d'aquesta subtribu antiprocessista consisteix, doncs, en l'autoengany d'insistir en la idea que el poble vol la independència però no troba cap instrument polític engrescador on adherir-se, cosa que entra en contradicció amb la idea que el poble és víctima d'un engany. No hi ha res més processista que insistir a fer veure que hi ha causa amb voluntat de servir-la, quan en realitat hi ha causa però nul·la voluntat de servir-la per part del poble, que és qui l'hauria de servir votant partits en consonància amb la causa. Els partits processistes, amants com són de l'autonomisme, estan naturalment encantats amb la notícia. La cosa va quedar clara l'octubre del 2017, amb la veneració popular del pòtol de Waterloo, el tafur que va dir que faria la independència en quaranta-vuit hores però que va fer la fuga en quaranta-vuit minuts, al·legant aleshores que Espanya no és una democràcia. Sensacional.

Naturalment, l'antiprocessisme processista considera que l'instrument polític engrescador són ells mateixos, els petits partits subtribals, capitanejats per galls inflats a la recerca desesperada d'un corral on exhibir-se. Són col·lectius o partits sens dubte independentistes, però la qüestió cabdal a entendre és que per sobre d'independentistes són addictes al propi ego, en especial el dels seus líders galls. Per tant, no és veritat que siguin salvapàtries. Són salvaegos. El seu propi ego, concretament. I tampoc és veritat que siguin freaks, tal com se'ls anomena per desacreditar-los. Si més no, no són pas més freaks que els Santis Vila, Torrents, Aragonesos i tutti quanti del pintoresc aviram oficial. No. Siguem justos. Els antiprocessistes processistes són galls. I els galls no són freaks. No he sentit mai ningú que digui «mira quin gall més freak!» en presència d'un gall. Rigor, doncs.

L'antiprocessista processista menysprea amb raó la suposada pedagogia independentista dels partits oficials, la pastanaga del seny, de l'anar sumant a poc a poc, o sigui eternament. Considera amb encert la pastanaga un pretext dels manaires titelles de la reserva regional per continuar sumant el seu compte corrent particular, i continuar vivint de la moma autonomista fins a la fi dels temps, el temps de la seva jubilació, concretament. El problema és que allò que proposa l'antiprocessista processista és també pedagogia, en el seu cas identitària, i parlar d'identitat per convèncer un país que dina a les tres i sopa a les deu; que no sap ni on té la mà dreta; que té senyera en comptes de bandera, Mossos en comptes de Policia Nacional, consellers en comptes de ministres, TV3 en comptes de TC1; que supedita la covid-19 a dinar amb el cunyat per Nadal i és procliu a l'afarta'm i digue'm moro és com pretendre que jo m'entusiasmi pel disc de La Marató o pel pòtol de Waterloo, posem per cas.

L'antiprocessista processista no s'adona ni es vol adonar de l'absurd de pretendre que la tribu del llacet vulgui mai deixar de ser altra cosa que una tribu, ni que sigui a costa de la seva extinció. Però encara menys s'adona de l'espant que suposaria que arribés ell al poder un cop feta la independència. Un horror comparable a l'actual desgovern xixarel·lo processista, per exemple. Dos estils d'autoritarisme de fireta diferents. Una mateixa base autoritària.