Carta de final d'any

Aquest és l'últim article de l'any de què tothom vol passar pàgina. Però no és gens segur que en els mesos que venen de l'any vinent no haguem de continuar amb les mesures restrictives actuals. Val la pena fer-ho i recordar-ho avui que comença la vacunació. S'ha de fer per responsabilitat individual, per egoisme intel·ligent, però també per sortir com més aviat millor d'aquesta greu crisi sanitària amb evidents conseqüències econòmiques per la comunitat. Aquest any que ara acaba va començar, per mi, el 28 de febrer, el primer dia de la segona part de de la meva vida. Van ser un parell de setmanes escadusseres per arreglar els papers abans que arribés el confinament estricte a partir del 15 de març. Aquells dos mesos de març i abril tancats a casa i veient la residència de l'altra banda del Firalet, on s'apagaven llums de les habitacions fins que vam saber que hi havien mort dinou persones. Aquells mesos tothom s'atrevia a parlar de l'esperança de la vacuna però no hi havia cap evidència que seria possible tenir-la en nou mesos. Aquells temps molta gent trobava exagerades les mesures i encara sortien a camp obert a desafiar la mort i a descabdellar teories conspiratives. Des d'aleshores fins ara, vosaltres heu perdut amics que han mort fulminats per aquest virus i jo he viscut de prop casos d'amics que han estat ingressats mesos i mesos i que encara no es troben bé. Poca gent en fa broma ara, poca gent és tan temerària d'anar sense mascareta i desafiant la mort. Alguns joves, encara, uns joves indomables i amos del seu present. Alguns joves propers.

El 25 de juny d'aquest any que ara s'acaba vaig fer en un mateix dia dos coses importants: firmar definitivament allò que havia donat un tomb positiu el 28 de febrer i acabar amb una etapa de militància política de 33 anys. Gens fàcil, el segon pas. Tal com han anat les coses, era evident que dos mons diferents es bifurcaven en la política catalana. I aquest procés de reordenació política encara no s'ha acabat. Els amics, coneguts i saludats amb tradició convergent que s'han quedat a les files d'aquest moviment personalista i populista ara veuen que hi perviuen en minoria i sense cap intenció de ser respectats. No sé si votarem el 14 de febrer, dependrà de l'evolució de la pandèmia. A dia d'avui diria que és difícil. Però els temps ara es compten en dies i amb plans provisionals i precaris. Moltes coses han canviat. Jo mateix, que no passava setmana sense que agafés un avió, durant vint anys, recordo que vaig agafar un avió el juliol d'aquest any per últim cop i que he preferit conduir molts quilòmetres en cotxe i utilitzar el tren quan ha estat necessari. El viatge fins a Cantàbria per feina, amb parada a Burgos, va ser ben agradable. Vaig rememorar un viatge familiar d'infantesa i vaig dedicar un matí llarg a la Catedral. Les coves del Soplao de la frontera de Cantabria amb Astúries quedaran vinculades amb la rebuda de molt bones notícies. S'ha accelerat la digitalització i fins i tot nosaltres parlem per això que en dieu «FaceTime» i que sabeu borrosament que són dues paraules en anglès. També he fet les classes als meus alumnes de la universitat de manera digital. Hi hem perdut interacció, però els treballs del primer semestre demostren que avui aprenen investigant i googlejant en un nou món ple de fonts d'informació que han de saber escatir. I va arribar l'estiu en què quasi vam tornar a tastar la normalitat, el retorn al mar i el viatge a Formentera, com cada any, però aquest any amb ferri des de Dènia, una experiència per repetir. Vam aprendre a treure profit de les cases per llogar i ser llogades, una manera molt més prudent de viure que no pas en els anys d'hotel que porto a l'esquena. El teletreball exigeix un grau suplementari de responsabilitat però també més llibertat per l'organització dels temps. I d'aquells temps que passaven tants lents durant la primavera en va sortir l'arrancada de les primeres pàgines de la tesi doctoral, coses a fer en els temps de trànsit. Aviat farà dos anys que visc en el règim d'autònoms, aviat farà dos anys que em demostro ofici i benefici el dia després dels anys gratificants de la política. Abans una de les feines que anaven aparellades a la política era estar explicant constantment el que feia, ara és just al revés, alguns encara no saben el que faig. Un petit plaer anar per feina sense mirar la galeria. És clar que tinc un ull posat a la política, em sembla que això ja no m'abandonarà mai, però també és cert que n'he sortit amb l'honor d'un llarg període com a electe i sense cap melancolia. Ara, a buscar nous reptes. I sense pidolar una posició de figurant sinó pensant que tinc una segona part de vida laboral per reinventar-me i fer.

Aquest és l'any que, no sense entrebancs ni disgustos, he aconseguit culminar el somni de la mateixa casa pairal. Una casa comprada un cop i mig, coses de la vida. Des d'aquí escric aquestes ratlles amb vistes sobre l'Empordanet i el Canigó, que rep els últims raigs de llum del dia de Sant Esteve. El cel és extremadament net i clar, els núvols són pocs i rogencs. Aquella hora màgica que també té la vista des de la casa de Batet de la Serra, on ens vam aplegar ahir per celebrar Nadal amb mascareta entre plat i plat. Hem fet un Nadal per Sant Esteve. Una escudella amb pilota deliciosa. Al costat d'aquesta estufa de pellets que és el millor i gran regal de profit d'aquestes festes. La temperatura és ideal, l'estalvi evident i la calor acollidora.Queden pocs dies per a l'any nou, que és quan espero que ens tornem a retrobar. Cuideu-vos molt. Cel rogenc, pluja o vent. Avui tornarà a fer vent. Avui també començarà la vacunació que espero que us arribi aviat i us doni més anys de vida en bona companyia.

A tots els lectors, moltes gràcies per la seva amable fidelitat a aquest espai. Els desitjo unes bones festes i un millor 2021 saludable i de tornar a començar sabent que amb menys haurem de fer més.