Últimament, en el si de la política catalana ja és ben rar el dia que els mitjans d'informació no ens informin d'esdeveniments polítics que no paren de sorprendre'ns donant-nos-en una de freda i una de calenta, la qual cosa genera una delicada situació que col·loca Catalunya en una conjuntura perennement canviant i sempre complicada. L'accentuat desplegament últimament del partit que està sota el lideratge del president legítim de la Generalitat, Carles Puigdemont, exiliat a Waterloo (Bèlgica), obre un escenari d'una briosa reactivació dels faedors de la Declaració Unilateral d'Independència, aprovada per àmplia majoria pel Parlament de Catalunya l'octubre del 2017. Els jutges del Tribunal Constitucional (TC) han actuat, com en ells és habitual, passant-se per l'arc del triomf els més elementals principis del dret penal espanyol i europeu i desoint obstinadament diferents organismes polítics com l'Organització de les Nacions Unides (ONU), així com diferents organitzacions internacionals defensores dels Drets Humans i de la Justícia com Amnistia Internacional (AI) que han expressat reiteradament el seu rebuig a la manera d'actuar dels esmentats jutges que, tal com cabia esperar, han acabat inhabilitant el que fora president de la Generalitat, Quim Torra, després de dos anys d'assenyada presidència malgrat haver estat boicotejat per tots costats i tot i així plegada d'encerts, encara que també ha comès algun o altre error com a persona humana que és. En aquest cúmul de circumstàncies, la inhabilitació del president ha propiciat la celebració d'unes noves eleccions al Parlament que, si el maleït coronavirus no ho impedeix, tindran lloc el dia 14 del proper mes de febrer. Aquesta cita ha esdevingut cabdal, com també ho serà obtenir una victòria electoral contundent dels partits inequívocament independentistes tant de centre dreta com de centre esquerra, si pot ser per majoria absoluta, per tal d'evitar dependre de cap força política radical, i també, encara amb més raó, impedir que els partits contraris a la independència de Catalunya puguin generar la possibilitat de reeditar qualsevol altra alternativa de govern recolzant-se amb algun o alguns dels partits que es diuen catalans però que són de dubtosa catalanitat, atesa la seva habitual i estricta submissió a forces polítiques que tenen el seu centre de decisió a Madrid.

És ben cert que els polítics que han manegat l'anomenat «procés d'independència», encara que amb la millor intenció, han comès un munt d'errors, la major part molt greus pels quals alguns d'ells han pagat, de forma totalment injusta, un alt preu àdhuc en forma d'un exili forçós o de dures condemnes de presó que encara estan patint. Però aquests errors, que mai han estat per mala fe sinó per excés de zel i d'optimisme, no han de ser, i estic segur que no ho seran, motiu per afeblir el sentiment de llibertat i independència del qual tantes vegades ha donat mostres, majoritàriament, el poble català sortint al carrer en manifestacions sempre de manera cívica per demanar la llibertat de tots els presos polítics, el retorn dels exiliats i poder exercir lliurement el dret d'autodeterminació com a pas previ per en un futur més o menys proper conquerir la cobejada independència. I està ben clar que per arribar a assolir aquesta fita cal comptar amb dos factors, ambdós clau. Primer de tot, cal considerar que en el dia d'avui no l'únic però sí el principal i més ferm referent de l'independentisme català és indiscutiblement en Carles Puigdemont. I per tant, com a personatge molt capaç d'impregnar categoria, credibilitat i prestigi a la candidatura independentista, ha de figurar imperiosament a la llista electoral del partit que lidera per tal d'aconseguir que la persona que ocupará el segon lloc als pròxims comicis, que a hores d'ara ja podem dir que serà na Laura Borras, pugui arribar a assolir uns resultats que li permetin assumir, encara que sigui formant coalició, la presidència efectiva de la més alta institució de Catalunya. Segon, si tots plegats els polítics catalans independentistes actuen d'aquesta manera, posant per sobre dels interessos personals i de partit els del país, podrem arribar al port al qual estem posant rumb. Port que no és altre que la llibertat de la nostra pàtria: Catalunya.

Només d'aquesta manera serà possible integrar-nos com a estat al màxim nivell a la comunitat dels estats independents i democràtics europeus que volen viure en pau i llibertat. Perquè qui viu sense pau i sense llibertat no viu en una vertadera democràcia. Viu en una pseudodemocràcia fal·laçment espúria, com és l'espanyola.