Aquesta setmana he recordat tres conceptes que tenen aplicació en l'actualitat. El primer és la paradoxa de Jevons. William Stanley Jevons era un físic anglès que l'any 1866 es va adonar que, com més milloraven les màquines de vapor, més carbó es consumia. Aquesta paradoxa s'ha anat repetint al llarg de la història i és molt important per explicar coses que ens passen ara. Per exemple, quan els cotxes milloren la seva eficiència i el seu preu, se'n compren més i es va més lluny. Ha passat amb els cotxes de gasolina i gasoil i passarà també amb els elèctrics. Si la tecnologia ens pot oferir cotxes amb consums de 13 kWh/100 km front els 50 kWh/100 km dels cotxes dièsel, el mercat no s'aturarà fins que els cotxes elèctrics arribin a consums propers a 50 kWh/100 km, sigui augmentant el volum i el pes o les prestacions energètiques. Una cosa semblant va passar amb els avions, on la reducció de consum de querosè ens va portar a volar més lluny i més gent, en una espiral de reducció de costos. El que això vol dir és que la tecnologia no ho pot resoldre tot, i d'una millora del consum no se'n pot deduir necessàriament una reducció de consum energètic global, essent necessària la intervenció de l'home per reconduir-ho.

Això ens introdueix al segon concepte, la BAU, sigles de «business as usual» (el negoci habitual). Ho explicaré en termes d'emissions de CO2 a Catalunya. L'any 2018, les emissions de CO2 van ser de 44 MtCO2 (milions de tones de CO2). Segons la UE, hauríem d'abaixar-les un 55% a partir de les emissions de 2005, és a dir, fins a 25,8 MtCO2, xifra a la qual estic convençut que no arribarem. La Generalitat ha posat el nivell a 36 MtCO2, però l'estudi de les mesures que es poden realitzar porten al fet que, forçant la màquina, invertint en tots els sectors de l'economia, es podrien arribar a estalviar 11,6 MtCO2 i encara uns 4,6 MtCO2 més si es canvien els usos conductuals. Per tant, es podrien arribar a estalviar 16,2 MtCO2, i si els deduïm de les emissions actuals donarien 27,8 Mt CO2, una xifra molt propera als 25,8 MtCO2 que proposa la UE. Doncs no serà així. L'economia té una dinàmica que fa que el creixement sigui positiu gairebé sempre, que indueix a l'endeutament, que alhora comporta més consum. No sap fer altra cosa i això es transmet a un augment de consum d'energia i d'emissions. Aquesta manera de fer BAU significa que l'any 2030 les emissions actuals de 44 MtCO2 s'haurien convertit en 48,8 MtCO2. Per aquesta raó, les emissions que tindrem aquell any (si fem els deures) seran de 32,6 MtCO2 en lloc de les 27,8 MtCO2 que podríem tenir si el model de l'economia no continua amb el BAU.

Ambdues reflexions ens porten a veure una cosa que ja hem dit aquí més d'una vegada: la transició energètica no serà tecnològica, serà econòmica. Serà imprescindible canviar les maneres de fer de l'economia, fixant altres objectius que no pas només els de creixement econòmic. Per exemple, l'Index Humà de Desenvolupament pot millorar sense que pugi el PIB contínuament, treballant més la sanitat, l'educació i la igualtat social i de gènere. També millorant la democràcia, sense produir més objectes i andròmines.

I això ens condueix a la tercera reflexió: la de l'absurd, que Albert Camus va vincular al mite de Sísif. Sísif va ser condemnat pels Déus grecs a perdre la vista i a pujar perpètuament una roca gegantina muntanya amunt. Mentre anava pujant, Sísif mantenia la il·lusió d'arribar a dalt, de la feina ben feta, des d'on podria imaginar albirar un bonic paisatge. Però, quan arribava a dalt, la roca tornava a caure muntanya avall, des d'on l'havia de recollir i tornar-la a empènyer novament muntanya amunt. És baixant la muntanya que Sísif experimenta la idea de l'absurditat, de la inutilitat de la seva vida, la incapacitat d'entendre el món. Camus diu que Sísif és l'heroi de l'absurd definitiu.

La vida està plena de situacions absurdes i l'economia sembla que sigui el paradigma perfecte de l'absurditat. Recordeu durant la crisi immobiliària quan dèiem que era absurd que els preus pugessin d'aquella manera? Ho vam dir anys seguits, fins que va petar, i ara veiem les conseqüències d'aquest fenomen que és l'especulació desbocada que no permet a molta gent resoldre el seu habitatge: es construeix perquè la gent no hi pugui habitar. Absurd! La mateixa cosa passa amb els productes de consum: es produeix per llençar. Absurd!

El mite de Sísif de Camus reflexiona sobre el suïcidi i el valor de la vida front a l'absurditat de viure, per la qual cosa proposa escapar de l'home absurd, que és conscient de la inutilitat de la seva vida, sent rebel, fent front al món. El rebel no nega la història del lloc on viu, però es nega a deixar-la que faci el seu camí, vol modificar-la sense desaprendre-se'n.

Sísif ens porta a pensar que la humanitat s'està suïcidant, ens diu que, seguint fent el Business as Usual, estem sotmesos a la més gran absurditat, que cal trencar amb les maneres de fer, qüestionant la raó de viure i els esquemes que hem desenvolupat per fer-ho possible, retornant a la simplicitat de la vida: cal construir per viure-hi, cal fabricar per menjar i per satisfer el confort, cal ensenyar per desenvolupar el nivell intel·lectual de la societat, cal invertir en sanitat i en acompanyament senil per garantir una vida digna. Però no cal fabricar per llençar, no cal invertir per impossibilitar el retorn de la inversió. El que és absurd ho hem de deixar pel mite de Sísif, no cal portar la societat al suïcidi col·lectiu.