Crec que a la vida hem de ser capaços de reconèixer les coses bones, no sempre hem de veure les coses negatives.

Dic orgullosos de ser aquí, orgullosos de ser vius, orgullosos d'estar més o menys bé de salut, però sobretot de viure on vivim. Al centre Joan Suñer, molts de nosaltres som conscients que, si no haguéssim viscut aquí, degut a l'edat avançada de molts, aquest virus que no hauria d'haver arribat mai se'ns hauria emportat ben lluny.

La meva veu no és sola, és la dels llogaters o ja podríem posar la paraula «família» del Centre Joan Suñer, encara que jo no puc compartir moltes coses de les que fan, m'hi sento a prop i quan veig o em truquen per telèfon em fa la sensació de ser de la família.

Ens han fet sentir acompanyats, cuidats i a vegades fins i tot mimats, mentre a fora les notícies eren ben negatives sobre el virus.

Voldríem fer un sincer agraïment a la persona que l'encapçala i està sempre al davant de tots nosaltres, la directora, la Judit, i a totes les persones que treballen amb ella. Hem passat mesos de por i força, no veient un final clar degut a les notícies, però hem rebut mostres de consol, d'ànims i que tot sortiria bé, i ens han ajudat moltíssim. L'única mirada a l'exterior que teníem era la del televisor, a excepció de qui disposés de vista, com alguns habitages. Veure la televisió eren imtages horribles que es repetien una i altra vegada.

Tota la gent que forma part d'aquest centre vetlla perquè estiguem bé, perquè no ens falti de res i sobretot perquè el virus no tregui el cap per aquí, i s'ha aconseguit. Jo mateixa he negat la visita a molta gent i ho han d'entendre, no soc sola i hi va la salut de mes d'un centenar de persones. Hem complert amb totes les recomanacions i restriccions i s'han vist els resultats.

Han estat mesos que la gent no s'ha pogut sentir acompanyada ni a prop de ningú, només de vo?sal?tres, que heu fet tots els papers: fills, germans, infermers, cuiners... qui ho necesitava, intermediaris amb el món extern. Nosaltres seguim aquí, orgullosos de pertànyer a aquesta gran família.

Gràcies, Judit. Gràcies ,Manel. Gràcies, Josep. Gràcies, Rafael. Gràcies, David. Gràcies, Carme. Gràcies, Victoria. Gràcies, Rosa.

En l'àmbit personal, disculpeu-me per no haver-vos rebut i sobretot no sortiu.

Era l'estiu quan ja es parlava de com seria Nadal. No era encara la tardor quan ja es preguntava com serien les cavalcades dels Reis. Ningú no pot negar que ha estat el Nadal més anticipat de tots els que hem viscut i tot per no poder preveure-hi res i només deixar que la realitat es vagi imposant per ella mateixa fins a l'últim moment.

Ens avancem sense saber viure el present. No acceptem els canvis, fins i tot quan són imposats pels efectes d'un virus que no controlem. Volem ser mestres del temps i de la vida quan, com és evident, no ho som.

El futur no el podem preveure a curt termini. Acostumats com estàvem a planificar-lo, ara hem de desistir-hi i viure el dia a dia pensant en el bé comú i no en el personal. Aquestes festes la llum interior de cada persona és la que cal encendre, la llum de l'esperança perquè siguin cada vegada menys les persones afectades per la pandèmia i perquè un dia puguem conviure de nou amb una nova lliçó de solidaritat i sentit comú apresa.