El meu fill de tres anys, esperançant, mira per la finestra el cel de barri dels Químics de Girona. Vol enxampar els Reis Mags espiant-lo. Li hem dit que havia de portar-se bé perquè els Reis són «màgics» i el miraven. El Pare Noel, el Tió, tots li tenen l'ull posat. Des del cel. Creu en tots ells. Aquest any que, per la covid, no hi haurà cavalcada, ha temut que no vinguessin.

Puc entendre la seva il·lusió. Jo també la tenia. El meu pare solia tocar una campana. Ho feia quan era l'hora d'obrir els regals o al minut zero de l'any nou. A l'Argentina era estiu i feia molta calor, però el menjar era igual a l'europeu: gall dindi, torrons, nous, tot molt calòric. Sumat a l'alcohol, que corria com rius, posava a tots els adults les galtes vermelles, com les de Santa.

Durant anys vaig odiar les festes (mama, no llegeixis això) perquè el següent després de la pujada del brindis eren les baralles entre la gent gran. Les cares pàl·lides i els moviments lents a l'altre dia. Soc de la quinta els pares de la qual anaven a brindar amb el veí i t'obligaven a dir-los «feliç el que sigui». No entendria fins molt més gran per què ho feien. Si ho passaven fatal. Celebrar les festes. Vaig intentar escapar d'aquestes durant anys. Escapolir-me. Les meves primeres festes a Girona, ja fa vint anys, més sol que la una, vaig trobar aquell desastre familiar a faltar.

Quan algú mor se'l plora, si ha estat estimat. I les festes següents a la seva desaparició, sobretot, se'l trobarà a faltar. Aquestes festes, com cap altra, seran molt sentides. Milers de famílies sentiran una pèrdua recent. Tant així que podrien succeir en silenci. Com un dol. Carbó per a tothom.

Amb l'estrès típic de desembre hem estat sentint que aquesta corda tensa des del primer confinament saltaria pels aires. He sentit els amics de sempre, aclaparats per la data, fer broma sobre la necessitat d'un dia de la Purga. Aquest dia en què, segons el film de Hollywood, un podria assassinar el veí / familiar sense anar a la presó. I m'ha fet pensar que les festes tenen una mica de purga. Una de molt personal. I que per això, en part, la nostra gent gran ho feien.

No ens purguem de pecats, a les festes ens purguem del temps. El viscut, el per viure. Dels desacords. Del que no va ser, o el que sí va succeir però d'aquesta manera torta que té de vegades el destí. De l'espai buit. Per començar de nou. Pels que venen, com el meu fill, amb cita prèvia per a l'esperança. Pels que ja no hi són.