De jove el meu pare em deia que m'agradava dur sempre la contrària. Ve a tomb, això, perquè, darrerament, opinadors amb passat polític i sense s'han carregat Quim Torra i altres figures del país de manera frontal. Per exemple, a Quim Torra se l'ha titllat d'«il·lús en política», d'haver estat dels de la puresa absoluta «del tot o res» i, a més, havia fet un tuit vantant-se de no haver aprovat mai els pressupostos de l'Estat en la seva dedicació política (deia «carrera política», un error, sí). Per a algun d'aquests opinadors, «fer política és negociar i acordar», seguint la definició aristotèlica de la política com a l'art del possible, però no pas l'art d'abaixar-se els pantalons. Abans hi ha la dignitat. Sí, cert; puc estar d'acord amb Aristòtil, quan diu que la moral d'aquesta vida és en funció del possible en cerca de la felicitat (eudaimonia). Però Aristòtil té tractats d'ètica, de política i de l'ànima, on parla de destriar opcions per poder triar la millor. Un no-acord pot ser superior a un mal acord.

Els nostres representants a les Corts i al Senat se suposa que defensen els interessos de Catalunya. Tots coneixen la Disposició transitòria 3a no retallada de l'Estatut del 2006: s'ha complert mai? Tots coneixen el grau d'incompliment de l'Estat en l'execució de la inversió d'infraestructures a Catalunya en els divuit darrers anys: més del 36%! El 2015 sols es va executar el 48,8% del pressupost; el 2018, el 54,2%! Què van poder fer els nostres polítics a Madrid? En aquest sentit, poca cosa, per no dir res. Entenguem-nos: el dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya es calcula en 16.000 M €. El dèficit acumulat en infraestructures, segons la Cambra de Comerç, en 45.000 M €; segons Foment de Treball Nacional, 28.000 M €. Per corregir-lo, caldrien 3.800 M € durant 12 anys segons la Cambra; segons Foment, 5000 M €. I Sánchez ofereix a ERC 3.339 M € per aprovar els pressupostos i els d'ERC salten d'alegria! (afegim-hi els 232 M € més aconseguits pel PDeCat.) La xocolata del lloro. «Engrunes», deia Canadell, president de la Cambra. Això és «negociar i acordar» o abaixar-se els pantalons? Quan Torra diu preferir la dignitat de no aprovar pressupostos abans de passar per la indignitat de l'incompliment, és perfectament comprensible. Per postres, des d'allà, ens enganyen; diuen que això representa el 19,1% de la inversió regionalitzada -percentatge superior al pes català en població estatal (16,3%) i lleugerament per damunt de la contribució catalana al PIB del conjunt de l'Estat (19%)-, quan no es pot calcular perquè en els darrers cinc anys Catalunya només ha rebut entre el 8,4% i el 13,2% de la inversió total regionalitzada. Què poden fer els nostres representants a les Corts i al Senat davant dels enganys i continus incompliments d'acords i pactes? I més enllà dels números, davant del drama humà dels encausats pel procés, què han pogut aconseguir d'una Fiscalia i una magistratura que van a la seva, amb pinyó fix? Un cop més, la interlocutòria que negava als presos polítics el 3r grau, la van tenir abans els mitjans que els advocats dels interessats! Com pot ser que pels mateixos fets del 20-IX i 1-X-17 hi hagi tres sentències diferents al TS (amb altres condemnes malgrat els perjurs), al TSJC (amb condemnes baixes) i l'AN (amb absolucions)? Cap responsabilitat? Els nostres representants van donar la moció de censura a Sánchez gratuïtament? Aquest final d'any han bescanviat per engrunes l'aprovació dels pressupostos? ERC s'haurà de presentar a les eleccions sense ni tan sols la taula de negociació que se li havia promès amb una trobada mensual! La dignitat, de vegades, demana la no col·laboració; sobretot si a un senyor el tracten com a gos. «Li hauria estat/ senzill de fer/ del seu silenci mur/ impenetrable, altíssim:/ va triar/ la gran vergonya mansa/ dels lladrucs.» Lladrucs de protesta o mur de dignitat?

No seré pas jo a defensar la legislatura de Torra, tinguda en condicions terribles (abans d'ell s'havien intentat investir tres presidents: Puigdemont, Sànchez, Turull), sota una repressió de l'Estat sense precedents i en condicions econòmiques d'asfíxia. I, així i tot, trobaria positiva la seva actuació contra la pandèmia (malgrat que li fes oblidar allò que la legislatura estava exhaurida). El que ell proposava a la primavera passada, al cap d'una setmana ho dues ho executava Sànchez.

A Pere Aragonès i a Laura Borràs se'ls ha dit de tot: al primer, «candidat prou fluix» i «de pa sucat amb oli». A la segona, encarnació del «torrisme», «trista paròdia» d'Isabel Díaz-Ayuso, presidenta de la comunitat Madrid, «candidata ni mitjanament digna»... Home, doncs, Déu n'hi do com s'ha comportat aquests darrers temps el vicepresident en funcions de president: admetre errors (cas autònoms i ERTOs) i esmenar-los amb els pocs diners de què disposa li ha atorgat una certa cintura política. I sí, el passat 29-XI, Borràs arrasà en les primàries de JxSí, i això que el candidat oficial era Calvet. Borràs és incòmoda perquè té el vot popular, femení i no lligat a CiU. I té arguments. (Quan parla del deute de l'Estat amb Catalunya, com he exposat abans amb dades de la Cambra de Comerç, el que no val és respondre-li amb l'estirabot que porta bosses Michael Kors, com va fer Rufián, en comptes de replicar-la amb arguments.) A més, empra un adverbi que posa nerviosos a molts: vol companys de viatge «netament independentistes». (Si capgirés les enquestes i arribés a la plaça Sant Jaume, un govern dirigit per una dona ens podria sorprendre a tots).

Darrerament també han rebut alguns candidats per a la presidència del Barça, i alguns noms de les llistes. Antoni Bassas, per exemple, s'ha incorporat a la candidatura de Font i, pel sol fet d'oposar-se a la candidatura de Laporta, ha rebut ell, la seva muller Mariona Anglès, i els companys del diari Ara (X. Bosch, A. Om, T. Soler, M. Terribas...). He llegit: «Entre Laporta i Bassas només hi ha la diferència entre la intel·ligència i la seva absència...». Ditirambes així, com a mínim, desperten suspicàcies. Quan era secretari de l'Ateneu Barcelonès, a l'avant-vigília de la inauguració de les obres de remodelació de l'entitat, el vaig trucar en nom del president per si podia realitzar el seu programa de Catalunya Ràdio des de l'Ateneu. «Això voldrà dir diners...», vaig comentar al president. «A veure què et demana...». No em va parlar de diners. La seva preocupació va ser tècnica: l'havia trucat amb massa poc temps de marge per disposar de tot el que necessitava. Després, puc dir que em va cridar més d'un cop a parlar d'algun dels meus llibres. (De vegades m'ha tocat parlar d'un llibre amb algú que no s'ha llegit ni la coberta!). Bassas em va semblar un bon professional. Em sembla que ho va ser la seva etapa de corresponsal de TV3 als EUA i ho és actualment al diari Ara. Amb els temps que corren, no és poc!