28 de desembre de 2020
28.12.2020
Diari de Girona

Estimar els propers i els desconeguts

27.12.2020 | 23:46
Estimar els propers i els desconeguts

L'encíclica Fratelli tutti ha despertat adhesions inesperades en un document del bisbe de Roma. Pedro Sánchez ha dit que «comparteix amb el Papa la crida a construir un món més just i solidari». El president espanyol opta per posar-se al costat del Papa en els bons desitjos, mentre no fa cap cas dels consells que li va oferir Francesc quan el va rebre fa dos mesos, tal com es posa de manifest en les noves lleis d'educació, d'eutanàsia i en d'altres que actualment impulsa el seu govern.

També destacats membres de Podem i del seu entorn ideològic han lloat l'encíclica, com ho ha fet també la Gran lògia d'Espanya pel fet «d'abraçar la fraternitat universal». Des de l'altre extrem l'encíclica ha estat titllada de comunista, maçònica, i se l'ha acusat de recolzar l'agenda global.

Però quan el Papa es refereix a la nostra essència fraterna, la fonamenta no en la maçoneria moderna, sinó en la paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-37). En aquesta, un mestre de la Llei pregunta públicament a Jesús: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús respon amb el doble manament de l'amor: «estima Déu amb tot el cor iestima els altres com a tu mateix». El fet de ser fills d'un mateix Pare és el fonament de la nostra fraternitat.

El mestre de la Llei demana un aclariment a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?» I Jesús respon amb la narració de la paràbola del bon samarità. El capítol 2 de l'encíclica porta per títol «Un desconegut en el camí». La qüestió que calia aclarir és el cercle de les persones que hem d'estimar. La resposta de Jesús és clara: hem d'estimar també els desconeguts, els forasters. En altres passatges de l'Evangeli Jesús va més enllà, i ens mana estimar fins i tot els nostres enemics.

Tant en l'Antic com en el Nou Testament es pressuposa l'amor a l'esposa, al marit, als fills, als pares... El problema és quan està en crisi l'amor als més propers, tal com esdevé avui a la nostra societat, on s'aproven lleis que afebleixen els vincles amb aquells que hauríem d'estimar incondicionalment i on es generalitzen les excepcions a aquest principi moral de la llei natural. Estimo la meva dona? Estimo el meu marit? Sí, mentre no em canso d'ella o d'ell i em divorcio. La llei vigent que permet dissoldre el vincle sense altra causa que la mera voluntat d'una de les parts devalua molt el matrimoni i afebleix la família.

Estimo els meus fills? Sí, donaria la vida per ells si s'estigués enfonsant el bot de salvament i no hi cabéssim tots els membres de la família. Però, estic disposat a esforçar-me i sacrificar-me en la meva vida ordinària perquè els meus fills pugin créixer en una llar estable i amb amor, i a evitar-los el trauma del trencament familiar?

Esperem amb la màxima il·lusió el fill que ha de venir quan l'hem desitjat, però si truca a la porta inesperadament i ens trenca els plans, exigim el dret a liquidar-lo abans de néixer. En pocs temes com el dret a la vida es fa tan evident l'abisme que hi ha avui entre la legalitat vigent a molts països «avançats», i el dret natural i la moral més elemental.

Estimo el pare i la mare també quan l'edat els va afeblint. Sí, però que no hagin d'alterar gaire la meva forma de vida. Les relacions entre els fills i els pares ancians quedaran profundament afectades amb l'aprovació els propers dies de la llei d'eutanàsia. El «jo el que no vull és donar feina i maldecaps als fills» ara tindrà un remei expeditiu. El «per viure d'aquesta manera, m'estimo més morir-me», passarà a ser una possibilitat real que pesarà sobre l'ànim i la consciència dels més grans.

Per a tot cristià i per a totes les persones de bona voluntat a les quals s'adreça la carta del Papa, és clar que hem d'estimar també al desconegut, a l'immigrant. Més enllà d'accions generoses espontànies motivades per l'idealisme juvenil o els bons sentiments, la qüestió és si en un projecte de vida personal hi cap seriosament la solidaritat amb els desconeguts necessitats, quan no som capaços de mantenir el nostre amor i compromís amb els més propers.

L'amor autèntic és molt més que un sentiment. Estimar i comprometre's amb algú és una cosa molt seriosa, i requereix en la persona un estructura espiritual i moral que s'ha d'edificar sobre uns fonaments sòlids. Si en alguna cosa es valora avui l'aportació de l'Església a la nostra societat és en l'ajuda desinteressada als més necessitats, sense distinció d'origen ni de religió. La caritat cristiana és la realització sostinguda al llarg de vint segles del «Ves, i tu fes igual» amb què conclou la paràbola del bon samarità.

L'encíclica de Francesc no predica una moral de mínims sinó de màxims. És clar que s'ha d'estimar el desconegut. Però qui estima aquest i no estima els més propers, no estima de veritat. L'antecessor de Francesc, Benet XVI, ho explica clarament al punt 3 de Caritas in Veritate:

«Sense veritat, la caritat cau en mer sentimentalisme. L'amor es converteix en un embolcall buit que es farceix arbitràriament. Aquest és el risc fatal de l'amor en una cultura sense veritat. És presa fàcil de les emocions i les opinions contingents dels subjectes, una paraula de la qual s'abusa i que es distorsiona, acabant per significar el contrari. La veritat allibera la caritat de l'estretor d'una emotivitat que la priva de continguts relacionals i socials, així com d'un fideisme que mutila el seu horitzó humà i universal».

L'obra de l'Església al llarg dels segles és un immens edifici construït amb la veritat de la Paraula de Déu, de la tradició cristiana i del magisteri, en encícliques com les Benet XVI i les de Francesc, i amb l'amor desinteressat i sostingut als més necessitats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook