28 de desembre de 2020
28.12.2020
Diari de Girona

John le Carré, taxidermista d'espies

27.12.2020 | 23:46
John le Carré, taxidermista d'espies

La mort de John le Carré fa uns dies ha propiciat la publicació de nombrosos articles sobre el món de l'espionatge, la nostra visió del qual es troba sovint molt condicionada per Hollywood i la literatura noir, entre les quals destaquen particularment icones com James Bond, o les novel·les del mateix le Carré. La realitat i la tipologia dels agents d'espionatge, però, és, segurament, força més complexa.

L'agent doble -el talp infiltrat- és, probablement, un dels perfils d'espia més temuts pels governs, i també un dels més reals. Els casos històrics són nombrosos. Des de l'afusellada Mata Hari a Kim Philby, que va acabar els seus dies circulant per Moscou amb el seu Rolls Royce amb xofer després de posar potes enlaire l'espionatge britànic, al matrimoni Rosenberg, executats el 1953 a Nova York per filtrar secrets nuclears als soviètics, o l'agent de la CIA Ana Belén Montes, encara empresonada per passar informació sensible a Cuba. El cas de Günter Guillaume, secretari del canceller Willy Brandt i agent de la STASI, va ser un gran escàndol polític i un dels principals èxits de Markus Wolf, el cap dels temuts serveis secrets de l'Alemanya Oriental, identificat com el Karla de les novel·les de le Carré i autor d'una excel·lent autobiografía: L'home sense cara. També amb un rostre metafòricament desfigurat tenim el nostre «esmunyedís» Joan Pujol «Garbo», l'agent doble que va enganyar Hitler sobre el lloc del desembarcament del D-Day i amb qui l'antic director d'aquest diari, Jordi Bosch, va a arribar a concertar una entrevista! Hollywood, és clar, ens ha ofert grans clàssics sobre la figura del talp, com Sense sortida, un thriller trepidant amb Kevin Costner, Sean Young i Gene Hackman sobre un agent soviètic infiltrat al Pentàgon en plena Guerra Freda. Scandal, magníficament ambientada en el Londres dels anys 60 sobre el cas real de la glamurosa call-girl Christine Keeler, manipulada pels soviètics i que va costar-li el càrrec al ministre de defensa britànic John Profumo. O els clàssics de Hitchcock que mai envelleixen, com Topaz o Cortina esquinçada. Una de les variants més devastadores -magistralment retratada per J Mankiewicz a Operació Ciceró, basada en un cas real -és la de l'administratiu o treballador domèstic de perfil baix, però que per la seva proximitat a una personalitat pot tenir accés a informació reservada.

Seguint amb la tipologia trobem també els espies amb acreditació diplomàtica. És sabut que els serveis secrets acostumen a tenir representants oficialment acreditats dins les ambaixades per tal de col·laborar amb els seus homòlegs de països aliats, i fins i tot rivals. L'any 2013, Alemanya va declarar persona non grata el «cap d'estació» de la CIA a Berlín com a conseqüència de les escoltes il·legals a la cancellera Merkel revelades per l'ex-agent de la National Security Agency Edward Snowden. L'expulsió d'espies acreditats és un incident diplomàtic clàssic prou freqüent. En aquests casos, el modus operandi passa per l'expulsió dels funcionaris afectats. Danys controlats i on n'en parle plus. Durant la guerra freda era habitual procedir a l'acreditació diplomàtica d'espies -que, per tant, gaudien també d'immunitat judicial- sovint més o menys camuflats com a personal administratiu, o, en el cas dels soviètics, d'Aeroflot o l'agència Tass. Per evitar la proliferació d'espies amb acreditació diplomàtica, normalment es fixava un numerus clausus de diplomàtics acreditats. La guerra freda va acabar, però aquestes pràctiques són ben vives encara. Sense anar més lluny, l'any 2018, Europa i els EUA van expulsar més de cent diplomàtics russos -amb una resposta equivalent per part del Kremlin-com a reacció a l'intent d'assassinat en territori del Regne Unit de l'espia rus fugit Serguéi Skripal.

D'altra banda tenim el cas -més cinematogràfic que real- de l'espia infiltrat en un altre país sense cobertura diplomàtica. James Bond, per entendre'ns. La pel·lícula Argo, sobre el rescat dels ostatges de l'ambaixada dels EUA a Teheran, és un molt bon exemple cinematogràfic d'aquesta mena de covert action. Sovint, però, aquesta mena d'operacions es basen en accions il·legals i per tant amb un risc molt alt que els autors puguin acabar patint condemnes elevadíssimes. Curiosament, en el món real, aquesta mena d'agents -de fet, poc freqüents malgrat el que ens vulgui fer pensar Hollywood- responen més al perfil del terrorista que no pas al de l'elegant espia vestit amb esmòquing creat per Ian Fleming. El Quart Protocol, un autèntic page turner sobre terrorisme nuclear de Frederick Forsyth, n'és un excel·lent exemple. Durant la guerra freda, de vegades, es portava a terme un «intercanvi» d'espies en terra de ningú, com el mític Checkpoint Charlie de Berlín, magníficament dramatitzat a pel·lícules com El pont dels espies, de Steven Spielberg, o Funeral a Berlín, amb un hieràtic Michael Caine de protagonista. L'assassinant ben recent i encara no aclarit del director del programa nuclear iranià sembla respondre també a aquest perfil. Per no parlar del cas del presumpte assassinat del periodista Jamal Khashoggi al consolat d'Aràbia Saudita a Istanbul. De fet, la guerra freda és una font d'inspiració inesgotable, amb films com els esmentats; i també amb molt bones sèries, és clar. Com The Company, sobre la història de la CIA o una petita joia finlandesa, Nyrkki, (Shadow Lines, en anglès), ubicada al Hèlsinki de la guerra freda, sempre sota l'ombra ominosa de l'amenaça d'intervenció soviètica. Gerard de Villiers va escriure un bon grapat de llibres sobre operacions d'aquesta mena -algunes amb informació confidencial- amb una singularíssima barreja de suspens, espionatge i erotisme.

Hi ha també, és clar, un altre tipus d'espia caracteritzat magistralment per le Carré -que va fer aquesta feina un parell d'anys pel Servei Secret britànic-, entre d'altres, amb el seu personatge Smiley: el buròcrata amb ulleres de cul d'ampolla, comfortablement emboscat rere muntanyes d'informes, i que sovint no corre més risc que el de cremar-se la llengua amb el cafè masa calent de mig matí o el de ser víctima d'adulteri per avorriment.

Hi ha, finalment, un últim tipus d'agent, més real del que pugi semblar, deliciosament dibuixat per John le Carré a El sastre de Panamá, en un homenatge confés a un clàssic del gènere: El nostre home a L'Havana, de Graham Greene, protagonitzades totes dues per simpàtics farsants que juguen amb enginy damunt la línia divisòria, sovint ombrívola, de vegades potser volgudament equívoca que marca el llindar entre un document burocràtic i la literatura i que queda retratada en una anècdota esdevinguda poc després de la mort de le Carré quan un prestigiós diari de Barcelona va publicar el mateix dia sengles articles sobre l'escriptor traspassat. Un el titllava de «fantasiós», mentre que l'altre el qualificava de «documentadíssim». Quin magnífic homenatge pòstum al mestre de les novel·les d'espies!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook