Els populismes avui tenen una certa influència a Europa i encara ara als Estats Units. No parlem ja de Llatinoamèrica on també gaudeixen d'una presència important o del Brasil amb Jair Bolsonaro al capdavant que n'és un bon exemple. L'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca significà un impuls a aquesta forma de fer política que ja havia encetat a França personatges com Marine Le Pen i molt abans el seu pare que optà a la presidència de la República en deixar a la cuneta Lionel Jospin, tot aconseguint enfrontar-se en un duel amb Jacques Chirac.
Tots els extrems es troben i certament els populismes no són ideològics. Són fórmules de fer política que apareixen en unes determinades circumstàncies per tal d'anar contra l'establishment.
A les darreres eleccions franceses en les quals s'imposà Emmanuel Macron, dues formes de populismes es manifestaren sota els lideratges de Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen. Ambdós líders es posicionaren contra el poder establert, sota un nacionalisme on la bandera de França era la gran protagonista.
El sociòleg Ralf Dahrendorf ho va escriure: «El populisme és senzill; la democràcia, complicada». I no li mancava raó perquè el populisme aprofita una crisi econòmica o de valors, l'atur, la immigració o un determinat conflicte per tal d'imposar els seus criteris.
Un empresari multimilionari sense escrúpols com Donald Trump guanyà Hillary Clinton contra tot pronòstic. I en les eleccions del novembre aconseguí com a candidat republicà més sufragis que mai. Al final, però, no va poder controlar el vot per correu i perdé una contesa que encara avui ell des de la presidència en funcions posa en dubte. Es tracta d'un personatge que no tenia ni idea de l'administració pública. No va fer res del que digué en campanya i es basà en mentides, acusacions falses, conflictes amb les institucions internacionals... per tal de guanyar-se la meitat dels electors americans. Com a bon populista els seus anys de govern no contemplaren la globalitat del país, sinó que protegí només els seus seguidors sense cap mena d'escrúpol. Escàndols de diversa índole -sexuals o econòmics, per exemple- els superà sense massa dificultats.
Dues formacions de signe diferent, però que es podrien titllar de populistes són presents en el panorama polític espanyol. Se situen a les antípodes, però Unides Podem i Vox en són dos exemples. Els de Pablo Iglesias s'emmirallen en alguns populistes de Llatinoamèrica que fins i tot assessoraren en el seu moment. Han arribat al poder, però no són lleials amb el PSOE. Van a la seva i de cap manera pretenen arribar a acords amplis amb les forces majoritàries en les qüestions d'estat com poden ser nomenaments en el CGPJ, en òrgans reguladors o fa poc en les negociacions pressupostàries, tot dinamitant el pacte amb Inés Arrimadas. Podem sap que continuarà a la vida política espanyola mentre hi hagi una forta divisió entre el govern i l'oposició i per a ells com més crispació es produeixi, millor. Els seus dirigents fan polítiques dirigides només als seus votants. Tot girà a l'entorn d'ells mateixos sense pensar en els quaranta milions d'espanyols. Anar contra tot, defensar els antisistema o una forma d'administració com la veneçolana dona resultat quan un partit és a l'oposició. En arribar a les institucions tot és molt més complicat. I així ha patit ja un preocupant descens electoral -Galícia i Euskadi, darrerament -i una escissió entre els seus capdavanters que provocà la sortida d'Íñigo Errejón i Carolina Bescansa.
A l'altra banda es podria parlar de Vox, que s'inspira en alguns personatges com Marine Le Pen, Viktor Orban d'Hongria o Jaroslaw Kaczynski de Polònia. La formació política és totalment vertical i se segueix les ordres d'Abascal i el seu reduït grup de col·laboradors. En el seu cas aprofitaren la corrupció del PP per fer-se amb un espai polític que avui compta amb més de cinquanta diputats a les Corts espanyoles. No pensen en el bé general, sinó que actuen en favors dels seus simpatitzants sota un nacionalisme espanyol tronat. Aprofiten qualsevol ocasió per tensionar la vida política amb insults de tota mena dirigits als seus oponents. Són nostàlgics de l'antic règim que exploten temes com la immigrac ió o el conflicte territorial per fer-ne bandera.
La democràcia pot patir dèficits i de ben segur cal amanyagar-la constantment. Però encara que alguns populismes vagin a la baixa com els de Trump o Berlusconi caldrà que es combatin a les urnes amb la màxima energia.
