Els articles de Joan Vila i Daniel Tarradellas sobre el debat de les variants d'Olot i les Preses tenen l'avantatge de la claredat. Això és d'agrair. Sostenen una vella idea que va presidir el segle XX, la que vincula de forma automàtica la construcció d'infraestructures de mobilitat, sobretot carreteres i autovies, amb el creixement econòmic i el benestar humà. Però avui som conscients d'una veritat de la qual ens avisa la ciència: aquesta expansió constant de l'economia està afectant el clima. Aquí, els nostres autors no gosen caure en el «negacionisme climàtic», però directament eviten parlar sobre el tema. El seu és «negacionisme passiu» i la seva tàctica la de l'estruç. O potser simplement creuen que una cosa no té a veure amb l'altra i que els augments del trànsit no estan relacionats amb el canvi climàtic. Altrament, molts experts ens avisen que en economies madures no podem establir una relació automàtica entre infraestructures viàries i benestar humà. Una simple ullada a comarques veïnes no indica aquesta correlació que es proclama. El PIB del Berguedà, el Pla de l'Estany, l'Alt Empordà o la mateixa Osona estan per sota del de la Garrotxa, malgrat comptar amb importants eixos viaris, fins i tot internacionals. Com teoritzava Ernest Lluch, l'efecte de capitalitat d'Olot i les seves condicions naturals i humanes han estat històricament més cabdals que no el fet d'estar travessada per un corredor de mercaderies. En resum, ni les autovies són avui una imprescindible necessitat econòmica, ni la crisi ecològica ens permet aprofundir en un model esgotat i que s'està demostrant clarament destructiu. Per a ells, i ho semblen afirmar de forma fatalista, reduir el trànsit és quimèric i fins i tot sembla que poc desitjable. Que cada dia s'amunteguin les dades científiques que demostren que estem immersos en un canvi global, provocat per les extralimitacions del model de desenvolupament vigent, no sembla que sigui res perillós, ni que ens obligui a repensar la nostra forma de moure'ns i consumir. Aquesta desconnexió entre el que està passant a escala planetària i les demandes que alguns sectors defensen en el local formen part d'un actitud de fatal negació de la realitat que vivim. No es vol ser conscient de la situació ni abandonar els vells paradigmes que la ciència ara mateix ens assenyala com a esgotats i perillosos. Ni tampoc abordar les inevitables transicions ecosocials pendents. A la Garrotxa se'ns obre l'oportunitat de redissenyar la mobilitat fent unes variants que evitin una autovia que esdevingui un eix de mercaderies. Aquestes haurien de respondre veritablement a les necessitat del territori: 85% del trànsit és interior i ha de ser el prioritari a l'hora de projectar-les. Un pla de mobilitat ha de tenir com a primer objectiu la reducció del trànsit motoritzat i un canvi vers un model basat en caminar, la bicicleta i el transport públic. Tot plegat en el marc d'una reconstrucció urbana per una ciutat i una comarca més amables, pacificades i menys contaminades. Cal posar al centre la salut de les persones i sobretot la d'aquells més vulnerables i sensibles a una mala qualitat de l'aire i de l'entorn urbà agressiu: els infants i la gent gran. Recuperar els carrers, per a ells, no és una ingenuïtat naïf, és un projecte inajornable si volem revertir les tendències que amenacen la possibilitat d'una vida digna en un planeta habitable. Olot té una situació privilegiada. Es troba dins d'un parc natural. Això implica avantatges, però també limitacions. No tot és possible si ens creiem que els valors naturals amb els quals convivim també són necessaris per a la vida. No hem de triar entre l'economia i un entorn saludable. Sense una cosa, l'altra no serà possible. El creixement il·limitat ens porta al desastre, però hi ha un camí per un desenvolupament que posi la centralitat en les persones i les seves necessitats. Trobem-lo.