Si una cosa mostren les reaccions al missatge nadalenc del Rei és que la transcendència se circumscriu a la corona. Ben pocs ciutadans esperaven el discurs per orientar-se en la complexitat de la situació social, econòmica, sanitària i política. I els pocs que confiaven a rebre alguna mena de llum i guia tenen dret de considerar-se decebuts davant l'enfilall de tòpics de manual que ni alleugen el dolor de les víctimes de la pandèmia ni esvaeixen el cansament dels lluitadors de primera línia, als quals se'ls espera, potser, una nova batalla amb el nou any. Home, només hauria faltat que el missatge no hi fes referència. Com que aquest contingut es donava per descomptat, l'interès se centrava en la resta, i en aquesta resta la institució monàrquica, indissociable del seu titular en tant que unipersonal i hereditària per via familiar, se la jugava molt, mentre que els empadronats ens hi jugàvem poc. Seríem avui més feliços si Felip de Borbó i de Grècia hagués fet una referència explícita al seu pare? Tindríem més diners al banc? Hauria variat la taxa de contagi de la covid? S'haurien modificat els termes de l'acord comercial eurobritànic? Els militars d'ultradreta que xategen impunement haurien vist la llum del respecte democràtic? Encara més: Joan Carles de Borbó i Borbó hauria buidat els comptes que li quedin als paradisos fiscals i hauria lliurat els diners a l'Agència Tributària, que els destinaria a pagar les ajudes encallades dels ERTO o l'ingrés vital? Em sembla que cap d'aquestes coses no hauria succeït. El principal destinatari de la diferència entre dir o no dir el nom del pare era el mateix Felip VI, i el seu prestigi i credibilitat davant el conjunt dels súbdits. Va optar per una frase el·líptica que només podia satisfer els predisposats a la satisfacció, sincera o fingida, i havia d'aixecar les crítiques inevitables dels que ja hi estaven predisposats. I d'aquesta manera va deixar milions de ciutadans amb el dubte sobre el sentit de la figura i el seu missatge anual.