De les pel·lícules i de les sèries, el que menys recordem són les escenes de transició. I és perfectament comprensible, perquè com el seu nom indica són aquell peatge necessari per arribar a les escenes catàrtiques, les que identifiquem com a cabdals per al decurs de la història i el destí dels personatges. El 2021, des d'un punt de vista col·lectiu, serà una immensa, allargassada i contradictòria escena de transició. Va haver-hi la temptació inicial de convertir-lo en el moment de la veritat, la consagració d'uns anhels, però els esdeveniments, això tan incert en els temps que corren, l'han acabat situant al lloc que realment li pertoca. I encara que pugui sonar apocalíptic, no passa res per no esperar res d'alguna cosa. Al contrari, tal com anem, prestar-se a aquest exercici, abans propi d'un cert nihilisme, és fins i tot sa i lògic, perquè els fets tampoc ens donen massa motius per temptar la sort. Però es pot dir ben alt: el 2021 serà l'espera d'un gir que mai veurem anunciat amb neons, perquè no es consumarà després d'un repicar de campanes; serà el temps que inverteixes en un desplaçament cap a una vivència il·lusionant, però en cap cas assolirà una identitat pròpia més enllà del trànsit. Un servidor, per exemple, estava molt nerviós de petit tot esperant el següent número del còmic que col·leccionava. Recordo els nervis i recordo el còmic, però no em pregunteu què carai veig fer durant aquells dies. Doncs amb el 2021, igual. Vivències íntimes a banda, el més probable és que l'acabem associant a una vacunació i l'inici d'un ascens, però no a una millora concloent o a la culminació d'un trajecte. Només cal veure la resposta dels experts quan se'ls demana una cronologia més o menys exacta de l'evolució de la pandèmia i de retorn a la mal anomenada «normalitat». «Finals d'any», acostumen a dir. I és completament plausible, perquè un dels grans llegats del 2020 és la necessitat de superar els sobreentesos com a estil de vida. Per tant, mirem el 2021 com la pedra en el camí que és (ep, que no passa res: l'existència n'és plena, de pedres) i desitgem-nos un bon 2022, perquè allà sí que podem apel·lar a l'esperança i serà factible comprovar com gestionem una nova realitat. I que consti que aquesta no és, en absolut, una proclama pessimista: transitar el camí, per merdós i esgotador que sigui, a alguns sempre ens sembla una bona notícia i un motiu d'alegria. Perquè vol dir que hi som, malgrat tot.
