Si ho pensem fredament, el tió nadalenc clàssic ens ensenya una lliçó terrorífica, segons la qual podem considerar just i necessari utilitzar la violència sobre els altres per aconseguir-ne bens i regals. No cal fer-hi gaires voltes. Tenim sota el nostre control un subjecte indefens del qual esperem obtenir un rendiment econòmic fora de qualsevol mesura. A canvi d'uns trossos de pa sec i alguna galeta li exigim que el dia de Nadal ragi neules, torrons, mistela i llonganisses, joguines i mitjons. A les cases on els Reis han perdut requesta, el Tió també està obligat a rajar patinets elèctrics, cases de nines i consoles de videojocs. Tot això a canvi d'una alimentació que amb prou feines arriba als mínims de subsistència. Naturalment, el pobre tronc desnodrit és incapaç de fer l'esforç que se li demana, i per això la família sencera, amb grans mostres de joia, li clava bastonades mentre canta cançons amenaçadores o sàdiques que inclouen el verb «cagar». I com el cavall esgotat que fa un darrer galop embogit per les fuetades que li esquincen la pell, el Tió raja, i raja, i raja per l'impuls de les bastonades. Els avis ho van ensenyar als pares quan aquests eren menuts, i els pares ho ensenyen als fills. El fet que no triguin massa a conèixer la veritat d'aquesta i altres meravelles nadalenques no li pren ni una gota de significat a la faula, que funciona perquè respon a una realitat humana universal i tan antiga, almenys, com l'agricultura i la propietat privada (si acceptem la tesi dels caçadors recol·lectors feliços, cooperatius i assemblearis). Primer va ser l'esclavisme, després la servitud feudal, posteriorment el capitalisme més salvatge, i en cadascuna d'aquestes fases de les relacions de producció hi ha hagut uns poderosos que han bastonejat els qui feien la feina perquè els omplissin la taula de capons farcits a canvi de pa negre, vi picat i alguna galeta. Les tradicions populars il·lustren sobre l'esperit dels temps antics, però també ajuden a perpetuar-los.
