Porto una setmana o dues intentant no escriure res sobre aquestes dates (tan assenyalades), però aquesta tarda, quan he anat a treure el gos, m'he aturat a parlar amb un veí que passeja el seu a la mateixa hora. M'ha explicat que al seu mastí li estan administrant una medicina per al cor que provoca efectes secundaris de caràcter diürètic.
- És una llauna -va afegir-, ara demana sortir quatre vegades al dia.
M'ha sorprès l'aparició sobtada d'aquesta paraula, diürètic, perquè la meva mare, a la qual se li inflaven les cames, ingeria unes càpsules d'un fàrmac que contenia acetozolamida, un producte per eliminar líquids.
Acetozolamida.
No he oblidat, malgrat la seva raresa, aquest nom descobert en un prospecte farmacèutic. Aquelles dues paraules, diürètic i acetozolamida, m'han portat a la memòria imatges nadalenques de la infància i he comprès per què el Nadal provoca tristesa en molta gent. Tristesa que es dissimula sota quantitats ingents d'alcohol i de menjar, quan no de panderetes i disfresses, etcètera.
El dia era fosc i gris. Estàvem a quatre graus de temperatura, però he començat a suar sota de la jaqueta.
- El problema -ha afegit el meu veí- és que en fer tant pipí es deshidrata i li pica tot el cos. Es passa el dia gratant-se i es fa ferides. Total, que hem d'aplicar-li sota el pèl una crema caríssima.
- Quants anys té? -he preguntat.
- Vuit, encara és jove.
- Es curarà aviat -l'he animat.
He tornat a casa sota el pes del diürètic, de l'acetozolamida, del record de les cames inflades de la mare i de la sopa de menuts que preníem de primer plat la nit de Nadal. El gos estirava de mi i de tant en tant s'aturava a mirar-me amb preocupació, com preguntant si em passava alguna cosa.
- Tens sort de no medicar-te -l'hi he dit, al que ha respost amb un moviment del cap que podria passar per un assentiment.
He entrat amb compte, perquè no em sentís la meva dona, he tret la corretja al gos, l'he penjat del seu ganxo i me n'he anat a plorar al lavabo.
