30 de desembre de 2020
30.12.2020
Diari de Girona

Tot tan normal

29.12.2020 | 23:08
Tot tan normal

M'hauria agradat ser artista. M'hauria estat igual la disciplina, mentre hagués estat una artista de veritat i ben carregada de tòpics: bohèmia, nocturna, un punt turmentada, genial, seductora i practicant de l'amor lliure. Per descomptat, hauria estat una artista que portés capa. Encara recordo l'entrada d'una pintora en una sala, la nit de la inauguració d'una exposició col·lectiva. Va aparèixer sota els focus arrossegant una capa negra per un terra ple de burilles. Era l'època en què fumar era de persones interessants. Guau. Tant de bo hagués estat ella, tot i que ningú entenia la seva obra ni sabia apreciar-la. M'hauria agradat ser dona de les que deixen anar parrafades en francès. Sempre m'ha fascinat aquesta gent que, sense venir al cas, et xiuxiueja quatre paraules amb els morrets tancats. I com gaudiria sent una tia que no fa plans. Voldria haver estat aquest tipus de dona que transpira llibertat per cada porus de la seva pell. Algú poc aferrat al seu entorn, família o costums. Algú que, tal dia com avui, decideix anar-se'n a meditar a una muntanya o a fer surf amb un vestit de neoprè. O que, simplement, dorm tot el dia perquè la nit anterior es va quedar fins tard xerrant i bevent amb un parell d'artistes del moviment Bauhaus.

La realitat és tossuda i ni soc artista ni parlo francès. En el meu fons d'armari hi dominen els texans i les samarretes i només vaig portar una capa el Nadal que vaig fer de rei Melcior. Estic aferradíssima a l'entorn i a la meva família. Necessito parlar amb la meva mare diverses vegades al dia, adoro el meu poble, anar-me'n a dormir aviat, matinar i l'any que me'n vaig anar per aquests mons de Déu durant aquestes festes em vaig enyorar. És a dir, soc algú tremendament normal i, fins i tot, previsible. Nostàlgica del passat, una mica angoixes amb el present i cautelosa amb el futur. Soc de les que, l'última setmana del mes, revisa l'aplicació del banc per confirmar que li han ingressat la nòmina, fa comptes per saber si podrà canviar la nevera i estalvia per, en algun moment de l'any, donar-se un caprici. Prefereixo un plat combinat a un menú de degustació, soc feliç fent esport en el meu gimnàs low cost i no canviaria per res del món una vetllada de pel·lícules i crispetes amb els meus fills. Tot tan normal i, alhora, tan extraordinari.

És un Nadal estrany. Som pocs en les celebracions i, segurament, en trobem a faltar molts, però em pregunto si no pot ser una oportunitat per aprendre a gaudir de les festes d'una manera més senzilla. De tornar a l'essència. Sense tant trot pels centres comercials, sense tanta exigència de comprar per comprar o d'haver de fer veure que som feliços. Sense tanta obligació de veure a persones a qui no enyorem la resta de l'any o sense tenir la sensació de viure en una permanent bacanal gastronòmica. Em pregunto si aquesta no pot ser una possibilitat per tornar a aquells Nadals de quan érem petits. En què l'únic que volíem era estar amb les persones amb les quals som feliços. I res més. Jo en trobaré moltíssim a faltar algunes, però fins i tot aquesta emoció és rematadament normal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook