Llegeixo un article recent de Juan Manuel de Prada, un dels meus intel·lectuals espanyols preferits i admirats. El vaig descobrir el 2008 pels seus articles sobre religió i espiritualitat, on em vaig adonar que ell i jo compartim una idea tradicional de la religió. Aquest 2020 redescobreixo de Prada i m'adono que escriu amb molta més llibertat que jo. El seu article recent contra Hermann Tertsch seria impensable avui a Catalunya. Jo, que em deliria per escriure alguna cosa així, m'és impossible.
No vull que ni per un moment el lector pugui imaginar que soc o he estat censurat al Diari de Girona. El diari que dirigeix Jordi Xargayó és un dels darrers reductes d'autèntica llibertat d'expressió, opinió, debat i creativitat que queden a Catalunya. És per això que hi escric. És per això que he dit que no a d'altres mitjans i opcions -perquè la premsa catalana es va tancant, de la mateixa manera que la societat i política catalanes s'han anat aclofant i empetitint en la seva fervor sectària.
Això no obstant, fins i tot el Diari de Girona no és un baluard de llibertat prou fort. De Prada, amb la llibertat i respecte per la llibertat que li ofereix el seu diari, té encara una altra llibertat: la que li atorga el públic lector, que accepta i debat el que ell diu. A Catalunya, la fanatitzada societat no tolera absolutament res que s'aparti d'un dels dos cànons polaritzats que existeixen: la secta groga dels processistes i l'Ulster mongòlic dels unionistes. Entre aquests dos camps es dirimeixen tots els crits, odis i pulsions censores de caràcter totalitari. El concepte de totalitarisme em provoca calfreds i no m'agrada de fer-lo servir. Emperò, la Catalunya del 2020 viu embogida pels estralls de la derrota de 2017 i l'onada de maoisme internacional maridat amb el processisme que encara cueja. Catalunya és avui la baula feble d'Occident on un cop més podem albirar el negre futur que ens espera.
Recentment, un grup d'historiadors vam llançar Esperit, una nova revista catalana de cultura i política. Els atacs miserables que hem rebut els quatre editors han estat bestials, pensats i dirigits per destruir-nos públicament i privada. En alguns casos, l'assetjament que un dels nostres editors ha patit es podria denunciar a tribunals. La manera com opera la censura catalana segueix els patrons del cancel culture maoista que s'ha desenvolupat recentment als països anglosaxons. En la millor tradició totalitària, la nova censura del 2020 cerca no pas de combatre les opinions que no plauen als maoistes, sinó que busquen la destrucció absoluta de la persona, fins al punt que aquesta desaparegui de la societat sense deixar rastre. No és un invent nou, però feia gairebé un segle que això no es feia a l'Europa occidental -i és una novetat a Amèrica.
Paradoxalment, a Catalunya el cancel culture fa força més anys que existeix i s'ha anat construint a redós del processisme i el seu creixent sectarisme. L'any 2017, a la vigília de la derrota del Primer d'Octubre, vaig ser un dels primers a patir-lo. Si el còctel del cancel culture processista i la pressió d'aquell blanenc del CNI que vaig molestar no m'haguessin empès a l'exili de Nova York, avui no quedaria res de mi. El fet d'haver-me lliurat en cos i ànima als negocis als Estats Units em permet d'explicar-ho amb una mica d'enteresa -i de tenir la rialla sota el nas d'haver-ne fet unes quantes pel camí. Amèrica em va salvar del cancel culture del 2017 i me n'ha tornat a salvar aquest 2020.
Encara que no ho sembli, no m'agrada d'haver de donar males notícies o haver de parlar de la gent dolenta constantment; tinc una profunda aversió vers el nihilisme del Darrer Home dels nostres temps materialistes. Tanmateix, cal deixar testimoni del que passa. Cal denunciar que a Catalunya avui no es pot parlar, que es pretén que aviat ni es pugui pensar. Cal assenyalar amb insistència que la majoria de notícies i articles d'opinió publicats a la premsa catalana són falsos o dictats per Waterloo o algun altre indret tenebrós de la geografia política catalana. Cal llençar a la brossa la majoria de capelletes intel·lectuals, que serveixen un o altre amo i són nius totalitaris -avui incapaços d'articular un sol mot amb senderi crític.
La vida veritable passa per treure el cap fora de Catalunya, tastar els qui poden escriure amb llibertat, importar les seves idees i estil, i lluitar perquè Catalunya surti de la crisi i decadència actuals causada exclusivament pel processisme i la seva misèria.
