El passat 24 de desembre, vigília de Nadal, ens va deixar en Pere Tubert. Ha mort un lluitador incansable pels drets de les persones amb discapacitat, un pioner en la lluita per la dignitat i la qualitat de vida d'un col·lectiu que fins que no es va constituir l'associació Mifas estava desatès. Ha mort un company de lluita, ha mort un amic.
Ens ha deixat una persona importantíssima per les nostres comarques i pel país. L'any 1979 estava tot per fer i gent com ell van empènyer les diferents administracions a encetar una etapa que donaria drets a uns dels col·lectius més vulnerables per garantir la igualtat amb la resta de ciutadans. Es va sumar a totes les reivindicacions que es feien des de sectors d'altres àmbits de la discapacitat i la seva lluita va anar donant els seus fruits, un dels quals és l'entitat que ell va ajudar a fundar i de la qual en va ser el seu president des del 1979 fins al 2013. No va deixar la presidència ni per jubilar-se, ni per gust, la va deixar com a protesta davant l'incompliment d'algunes promeses, es va sentir enganyat i va marxar.
Costaria molt trobar una altra persona que hagi fet més pel país que ell. Ha tingut una vida senzilla, sense fer soroll, però molt intensa, molt gratificant. La seva empremta quedarà en el record de tothom, i ara mateix els usuaris de l'entitat que ell va fundar es beneficien de la seva tasca.
Ja han passat uns quants dies que en Pere ens va deixar. Amb persones com ell no ens podem quedar en silenci. Es mereix que amics, institucions i societat en general li retrem un homenatge. Jo m'hi sumo amb aquestes paraules ben sentides.
Adeu, amic.
