31 de desembre de 2020
31.12.2020
Diari de Girona

Tornar a començar

31.12.2020 | 00:33
Tornar a començar

Salvador Illa candidat vol dir que Pedro Sánchez creu que pot guanyar Catalunya. Només així és possible entendre la decisió d'enviar-hi el seu ministre més preuat i ben valorat. Illa fa mitjana amb Catalunya. Amb les seves virtuts i els seus defectes, al seu costat semblen especialment ridículs tots els excessos. Illa, amb la seves formes amables i el seu fons de duresa, té l'habilitat de saber fluir enmig del caos, d'infondre confiança sense generar rebuig i que ningú no pugui veure'l com un enemic. Pot pactar amb independentistes i ser tolerat per la dreta. Seva fou l'arquitectura del pacte que va donar la Diputació de Barcelona a Núria Marín amb el suport de Junts per Catalunya, bandejant Esquerra. Illa podria pactar amb els republicans, i acceptar els vots dels seus diputats si els necessita per ser president de la Generalitat, però no se'n refia gens ni mica, perquè sap que al final no els mourà cap lògica política sinó l'acomplexament que senten respecte de Convergència.

El qui en poques hores o dies deixarà de ser ministre de Sanitat, ha estat també alcalde del seu poble, la Roca del Vallès, i sobretot secretari d'organització del PSC. Dic «sobretot» perquè els socialistes poden tenir molts defectes i poden haver comès molts errors, però el que mai no han fet és posar un secretari d'organització que no sàpiga tallar tots els caps que calgui i sense esquitxar. Les formes suaus, fins i tot dolces d'Illa, contrasten amb el seu instint polític, eficaç i letal. Els homes que com Illa compleixen sempre i sense excusa amb allò a què s'han compromès, no accepten amb facilitat que se'ls rifin o els mirin d'enredar amb bones paraules.

Persona de confiança d'Iceta i de La Moncloa, fou designat per Pedro Sánchez per començar un discret diàleg amb Puigdemont a finals de 2019, per rebaixar la tensió a Catalunya -eren els dies de les batalles campals d'Urquinaona i dels contenidors incendiats- i estudiar fórmules per a una nova convivència, que inclogués el retorn de Carles Puigdemont sense passar per la presó. La pandèmia el centrà en d'altres prioritats, però en qualsevol cas, Illa no és un desconegut descobert fa un instant per al PSOE, ni per al president d'Espanya. És antiga i no pas menor la llum que l'ha dut fins aquí.

Pel que fa a Catalunya, Illa encarna un cert carisma, superior al d'Iceta, i més en la línia de Pasqual Maragall, tot i que haver estat l'alcalde olímpic de Barcelona no pot de cap manera comparar-se amb haver estat el batlle d'un poble que al final és poca cosa més que un centre comercial de marques secundàries. Però coneix Catalunya, els catalans i els partits catalans. Sap de què parla i amb qui. No genera el rebuig gairebé personal que en alguna gent -quina gent!- generava Maragall, i que sempre l'allunyà de la majoria absoluta, tot i ser un meravellós alcalde. Tampoc no genera el rebuig gairebé racista que genera Miquel Iceta als independentistes. I en l'altra frontera, per a un votant que el 2017 abandonà el PSC per anar a Ciutadans, resulta més fiable que el mateix Iceta, que encara que de fons tingués raó, potser fou massa casual i lleuger parlant dels indults quan encara ni el judici no s'havia celebrat. És aviat per fer pronòstics fonamentats i encara no hi ha enquestes fiables al respecte, però tot sembla indicar que si fins ara els socialistes es disputaven la segona plaça amb Convergència, Illa pot ser l'impuls que el PSC necessita per guanyar la Generalitat.

Pel que fa a Pedro Sánchez, en el seu estil de navaller de saldo i cantonada, aquest és el pagament amb què agraeix que Esquerra li hagi aprovat els pressupostos: intentar-li guanyar les eleccions que més importen els republicans, mantenint, molt probablement, Junqueras a la presó fins al mes de març, perquè l'aposta d'Illa és per guanyar i el PSC no podrà recuperar vot de Ciutadans si els indults arriben abans de la data electoral. És dura la realitat, per a ERC: s'hauran cremat políticament pactant amb Espanya i a canvi rebran una derrota propiciada pels seus teòrics aliats, i a sobre s'hauran de conformar amb una propina estrictament humanitària, quan els indults ja no tinguin cap valor ni benefici polític.

Illa és la primera oportunitat seriosa que Catalunya té per sortir del depriment fangar on agonitza de decadència i fàstic. És aviat per saber com funcionarà, però és significatiu que un com Pedro Sánchez, que només s'ajuda a ell mateix i amb un cinisme que -i ja és dir- no havíem conegut fins ara, hagi fet una aposta tan notable, i tan despresa. Ha de tenir molt clar que té opcions reals de fer-se amb la Generalitat. De tota manera, i malgrat totes les claus que he mirat d'exposar en aquest article, és poc probable que un poble tan vençut i extraviat com el català demostri de cop alguna voluntat de sortir-se'n i alguna intel·ligència. Seria la primera vegada en molt de temps que no votem per perjudicar-nos, per ferir-nos, per humillar-nos. S'ha encès una llum? Sí. Però és infinit el bram de la turba que correrà a matar-la.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació