Resumir tretze anys de vida en unes poques línies és una tasca que encara avui se'm fa costa amunt. Però li dec. El passat mes de setembre, el meu estimat gos labrador, extensió de la meva ombra, i confident i còmplice en infinitat de passejos, pensaments, somnis i frustracions, va dir prou. En concret, va ser el seu aparell respiratori que es va col·lapsar i va posar fi a la nostra història en comú. Ben pensat, ja estava vell i un xic atrotinat, però quan tens algú com ell a casa, un ésser excepcional que va excel·lir la quintaessència d'aquella dita que diu que com més coneixes les persones, més te l'estimaràs a ell, mai acabes d'estar preparat per l'adeu, i tot i les evidències, sempre busques una pròrroga, una treva que aturi el final ineludible.
Abans de retrocedir fins a l'inici de la història amb un flashback de manual, un petit apunt: ell va ser el meu gran desig d'infantesa, el regal desatès de nadals i aniversaris any rere any. I això que fins i tot, d'ençà que vaig xalar amb la relació fraternal d'en Philo Beddoe i el seu fidel amic orangutan Clyde al film Duro de pelar, ja tenia el seu nom ben triat. La seva arribada, doncs, a les portes d'una suposada maduresa, venia a satisfer aquell púber anhel mai oblidat. I així és com tres mesos després de néixer, va plantar-se ros i eixerit a casa per consumar, dreta llei, un desig que també era seu.
I vaig començar aquí, amb ell, sense pràcticament adornar-me'n, un tram de la meva vida que ha resultat ser inigualable per intens, en què la seva presència, desbordant de vitalitat, va insuflar-me energia però també seny, equilibri i responsabilitat. En Clyde va regalar-nos això i més des del primer moment, va ser una benedicció per tots els que vam tenir la sort de conviure-hi i estimar-lo. I és precisament ara que ja no hi és, quan faig la vista enrere i el busco pels racons de casa, quan m'adono de tot el que va significar, de com em va acompanyar en això tan complicat que és l'aventura de viure, tant a parar el cop quan la pèrdua per la mort va colpejar-me per primera vegada, com a relativitzar ferides de relacions engolides per l'influx de les expectatives i el pas del temps.
Ahir va fer quatre mesos que vàrem haver d'adormir-lo i, malgrat la seva empremta alegre, el record dels seus tristos ulls tancant-se per sempre més, el buit de la seva absència, perduren més dolorosos que mai. Hi ha una reflexió al film Una pareja de tres, enganyosa comèdia lleugera basada en fets reals, que resumeix perfectament el meu sentir: «Un gos no sabria què fer amb un cotxe de luxe, amb una casa o roba de disseny, es conforma que el facis córrer rere un pal. A un gos no li importa si ets ric o pobre, llest o ximple; si li dones el teu cor, et donarà el seu. De quanta gent pots dir això? Quanta gent pot fer-te sentir especial? Quanta gent et fa sentir extraordinari?». No cal respondre. Gràcies per tant, amic, germà pelut!
