El virus que no para d'atabalar-nos ha rescatat la figura del rastrejador, generalment interpretada pels comanxes en les velles pel·lícules de vaquers. Ara ja no es tracta de seguir-li el rastre a un fugitiu, sinó a una bestiola només visible sota el microscopi que es va allotjant de cos a cos. Un treball molt més difícil i delicat que el dels caça-recompenses de l'Oest.

Hi havia fins ara inspectors de policia, d'Hisenda, de Treball o de Sanitat, entre d'altres. L'epidèmia ha afegit a aquest vast catàleg el dels inspectors de relacions personals, que això venen a ser més o menys els anomenats rastrejadors.

Als nous rastrejadors se'ls encarrega el seguiment dels infectats pel virus de la covid-19 i el d'aquells amb els que hagin estat en contacte. Tasca àrdua en la mesura que afecta la vida privada dels investigats.

Els nous detectius estan obligats a inspeccionar la vida social dels ciutadans sospitosos de contraure i, per tant, propagar la bestiola. La seva missió consisteix a preguntar-los amb qui han estat i, el que és més espinós, el nom dels que van compartir amb ells una xerrada, una copa o, si és el cas, el llit.

Imaginem el cas d'un adúlter o una adúltera, si és que aquests termes vells se segueixen utilitzant a aquestes altures del mil·lenni. Encara que hagin donat positiu en la PCR, aquells i aquelles que mantinguin relacions paral·leles a les de la seva parella habitual tendiran a ocultar-les, com és lògic. Per més que l'autoritat competent els garanteixi la confidencialitat de les seves revelacions, aquí hi ha molta gent que ja no es refia ni del sagrament de la confessió.

No només es tracta d'assumptes eròtics, naturalment. Si els requerits per donar compte de les seves relacions estaven simplement on no havien d'estar (o «en el lloc equivocat», per dir-ho en llenguatge pel·liculer), sembla raonable que es resisteixin a proporcionar aquestes dades a l'enquestador. Més encara si el que investiga ho fa per telèfon, com manen els cànons de prevenció de l'epidèmia.

A totes aquestes dificultats s'hi suma la qüestionable fiabilitat dels testimonis. Confiar en la sinceritat dels ciutadans és sempre un risc, com bé saben les empreses de sondejos que sovint fallen en predir quins seran els resultats d'unes eleccions. Els seus errors, que no són tals, solen atribuir-los al «vot ocult», un dolç eufemisme amb el qual al·ludeixen a l'hàbit de mentir que practiquen alguns ciutadans quan se'ls inquireix per una cosa tan personal com el vot a un partit.

Després hi ha, com en les enquestes, el capítol dels que no saben o no contesten: igualment nombrós en el cas dels rastrejats pels inspectors que li segueixen la pista al SARS-CoV-2. En alguns llocs, la negativa dels interpel·lats a revelar el nom dels familiars, amics i persones properes amb els que havien mantingut contacte va aconseguir proporcions del 30 per cent.

Aquests enutjosos problemes són fàcils de salvar en determinats règims de partit únic, on els comitès de defensa de la revolució s'ocupen de la vigilància del veïnat, a la manera de les velles de la cortineta de tota la vida. Per fortuna i, en aquest cas, per desgràcia, els sistemes democràtics no poden recórrer a aquestes dreceres i han de confiar en l'esperit cívic de la ciutadania. Rastrejar a Espanya, ja es veu, és afany ciclopi, per gran que sigui la fama de tafaners que ens adorna.