Una característica important dels humans és que som contradictoris. Probablement, aquest és el tret que millor ens defineix. A més, com que, en general, no som capaços d'acceptar-ho, sovint optem per l'autoengany i mirem cap a un altre costat perquè no suportem el vertigen que ens produeix la contradicció flagrant. Hi ha algunes veritats incòmodes que no ens agrada saber i, encara menys, afrontar.
Una veritat que ens costa acceptar és que, en ser també éssers vius, els animals tenen dret a una vida digna i feliç. I, en tot cas, si ens entestem en negar aquesta veritat, ho hem de fer amb arguments sòlids i raonables que vagin més enllà del pur egoisme o d'un pretès complexe de superioritat. Una altra qüestió incòmoda que se'ns planteja és si, quan parlem del dret a la vida i a la felicitat dels animals, hi incloem totes les espècies o no. És a dir, si ens referim també als mosquits, a les puces, als escarbats, a les rates, als cocodrils... o estem èticament i moralment autoritzats a establir algun tipus de d'excepció per qüestions d'espècie, de volum, de format o d'altres trets biològics.
Si hem de fer cas del que prediquen (o han vingut predicant) la majoria de religions, entre elles, naturalment, el Cristianisme, l'home «ha estat creat per Déu» i posat com a rei de la «Creació», de manera que els altres animals estan situats a un nivell inferior i, en conseqüència, sotmesos a la voluntat del reiet de la casa, al seu interès i, sovint, fins i tot al seu capritx. De totes maneres, que Déu va crear l'home perquè dominés la terra i els altres animals, més enllà de ser una bonica narració en prosa poètica, penso que avui ja no s'ho creuen ni tan sols els que es consideren creients.
Encara que cada vegada menys, en la nostra societat occidental suposadament avançada, és força corrent considerar les persones animalistes i les veganes com uns somiatruites i, de vegades, fins i tot uns fanàtics. Una colla d'il·luminats que no toquen de peus a terra o que no són d'aquest món. A la vegada, però, cada cop som més els que pensem que no deixen de tenir una bona part de raó en la seva posició activa i decidida en contra del maltractament animal que, amb la industrialització, ha anat agafant unes proporcions cada cop més preocupants. Som força gent, doncs, els que ens debatem en la confusió permanent i difícil de suportar d'estar a favor del respecte als animals, d'una banda, mentre mengem a gust carns de tota mena, peix o marisc, de l'altra.
La paradoxa avui és més irritant perquè les empreses càrnies i pesqueres s'han industrialitzat tant i han agafat unes dimensions tan descomunals que es fa difícil defensar-les sense posar-hi objeccions. El següent paràgraf del llibre Sàpiens de Yuval Harari expressa bé el que pretenc dir: «(...), podem felicitar-nos pels èxits sense precedents dels sàpiens moderns únicament si ignorem per complet la sort de tots els altres animals. Gran part de la riquesa material de la que ens vanagloriem que ens aïlla de la malaltia i de la fam s'ha acumulat a costa de micos de laboratori, vaques lleteres i pollastres en cintes transportadores. Desenes de milers de milions d'aquests animals s'han vist sotmesos al llarg dels dos últims segles a un règim d'explotació industrial amb una crueltat sense precedents en els annals de la planeta Terra. Si acceptéssim tan sols una simple desena part del que afirmen els activistes pels drets dels animals, llavors podria molt ben ser que l'agricultura industrial moderna fos el major crim de la història. De la mateixa manera que quan avaluem la felicitat global, és un error comptar només la felicitat de les classes altes, dels europeus o dels homes, també ho pot ser considerar únicament la felicitat dels humans (...)».
Davant, doncs, del que s'ha convertit ja en una injustícia evident, una part de la solució potser pot venir a través del que explica Jenny Kleeman en el seu llibre Sex Robots and Vegan Meat quan admet que «(...) com que els arguments ètics a favor del veganisme han fracassat i com que, en veure un munt de vídeos horribles d'escorxadors, la gent no ha estat, malgrat tot, dissuadida, molts vegans defensen que la millor manera de salvar els animals és ocultar el veganisme ètic i donar a les persones allò que volen però produint-ho de manera diferent. Aquests vegans estan cultivant ja carn fora del cos de l'animal a través d'enginyeria genètica. (...)».
No sé si aquest serà el futur que ajudarà a salvar la paradoxa en què vivim però, que les coses no poden seguir per gaire temps tal com estan, em sembla que és una veritat innegable. És molt difícil, si no impossible, ser devoradors de carn i peix i, a la vegada, aspirar a una vida digna per als altres éssers vius que, en realitat, no deixen de ser els nostres parents. Una contradicció que algun dia haurem de superar.
