Els polítics segueixen parlant des de la convicció que ningú els escolta. Imprimeixen la velocitat de creuer, sense aturar-se a pensar en què ocasionalment baixem la guàrdia i atenem al seu perorar. Un descuit en la imprescindible tasca de no fer cas als governants m'ha suposat la bufetada verbal més desagradable que he rebut aquest any, a càrrec de l'abanderat José Luis Martínez-Almeida. L'alcalde de Madrid va encendre la il·luminació nadalenca qualificant desafiant a 2020 d'«any maleït». L'afany de costum per descarregar les desgràcies en causes alienes a la nostra voluntat, encara que sigui com a trampolí per anunciar dates més venturoses.

El temps el fabriquen els seus habitants, gairebé fa vergonya recordar que 2020 és innocent. La passió per proclamar conteses estèrils contra generalitats va començar per la guerra contra el terror, i es va ampliar a la guerra contra el virus. Era qüestió de temps que es proclamés l'alta traïció del calendari, maleït octubre.

En el cas concret de Martínez-Almeida, hauria d'estar agraït a l'any que acaba. Ha estat ni més ni menys que alcalde de Madrid, conservant el càrrec malgrat una aliança precària i potser per sobre dels seus mereixements. De debò voleu esborrar aquest període del seu currículum?

Hi ha alguna cosa pitjor que maleir anys, el fangós voluntarisme dels que troben consol en l'infern. Responen a la versió beatífica del general Leslie R. Groves, col·locat al capdavant del Projecte Manhattan i per a qui la radiació de la bomba atòmica «és una forma molt agradable de morir». No hi ha manera de relativitzar el coronavirus, ni de trobar-li virtuts heroiques a un confinament que consisteix a tancar-se a casa i tancar els ulls ben estrets fins que amaini. Tot això ha passat el 2020, que aporta l'escenari, però ningú li va preguntar al pobre any la seva opinió.