Aquests dies he pogut llegir la novel·la La casa de foc de Francesc Serés. El relat se situa a la vall del Ser, entre Santa Pau i Mieres a la fi de la primera dècada d'aquest segle. El llibre va desgranant la complexitat de les relacions entre els membres que viuen a la vall, endinsant-se en el moviment neorural i en unes implicacions en el món de la marihuana, fruit de la dificultat de sobreviure només amb l'activitat rural. Mentre l'he anat llegint he anat pensant com aquest relat és representatiu de diversos problemes de la societat catalana. Els moviments neorurals van començar en els anys 70 però es van accentuar en les dècades posteriors. Eren fruit de la conclusió que molts joves havien arribat que la societat industrial era nefasta i se n'havia de fugir. Calia marxar del consumisme per retrobar la pau en un mateix a través de la meditació, encara que fos vivint de forma precària, sovint aïllats sense aigua ni electricitat. Aquell moviment es va estendre per totes les valls de la Garrotxa i he estat espectador dels de l'Alta Garrotxa entre la Gurata, Monars i Meians. He vist com han anat i vingut, com han aguantat uns anys i han marxat davant la dificultat de viure en aquelles condicions.

Aquest moviment neorural ha anat de la mà del convenciment que tothom té dret a viure bé sense aportar massa esforç, que pel fet d'haver nascut ja s'adquireixen automàticament la majoria de drets. Recordo en un rescat a Monars escoltar un membre que vivia allà, quan l'helicòpter va venir, dir, «per això paguem els impostos», quan ell no en devia haver pagat mai cap. Aquest és el concepte: tenim dret a tots els serveis i l'administració ens ha de resoldre tots els problemes mentre nosaltres podem no aportar res a la societat.

Davant el debat de la variant d'Olot i de les Preses dilluns va aparèixer a Diari de Girona un article de Raül Valls que argumenta que en Daniel Tarradellas i jo mateix som «negacionistes passius», que no volem veure el canvi climàtic, que això que jo predico, el pànic climàtic, hauria de frenar la construcció de la variant. Està clar que no ens podem entendre, perquè ell defensa que s'aturi l'economia, que l'estat al qual hem de convergir és el de la meditació transcendental, a viure com els neorurals que esmentava abans. Aquest és el seu horitzó. El meu objectiu, en canvi, és el de transició, d'anar des d'aquí on som fins a una economia descarbonitzada de mercat, repeteixo, de mercat, fent deures i transformant la societat. Ell hi vol anar per la via del col·lapse i jo hi vull anar per la via de la transformació.

Col·lapsar l'economia té conseqüències importants, com arribar a la pobresa més absoluta fins al punt de passar gana. La societat actual no està preparada per ser tota ella neorural, ni ho pot ser. Pot arribar a tenir bona part del mercat local, però necessitarà infraestructura industrial, xarxes elèctriques i comunicació amb altres parts de Catalunya i, com no, també del món. Per arribar-hi cal fer la transició, cal aprofitar els guanys del valor afegit de l'activitat actual per destinar-los a fer el canvi. Per fer aquest camí Herman Daly, un economista nord-americà, defineix tres condicions: primer, la utilització sostenible de les fonts renovables no ha de sobrepassar el ritme en el qual les fonts es regeneren; segon, la utilització de les fonts no renovables no ha de sobrepassar el ritme en el qual una altre font renovable la pugui reemplaçar; i tercer, pels contaminants, la taxa d'emissions sostenibles no han de sobrepassar el ritme que aquests contaminants puguin ser reciclats, absorbits o tornats inofensius en el seu abocador.

La variant d'Olot i de les Preses és imprescindible per resoldre el trànsit de mercaderies pel centre d'Olot i per les Preses. Aquestes mercaderies són origen i destí de la comarca de la Garrotxa i fan la vida impossible als ciutadans del carrer Sant Jordi d'Olot i de les Preses. Aquesta gent no pot esperar que s'acabi la transició energètica, com tampoc els treballadors de les empreses de la Garrotxa poden esperar que l'economia es transformi demà mateix en un horari de treballar 3 dies a la setmana i cobrar just per viure. Cal que els que defensen aquest model de viure del cel expliquin el seu model, que diguin en quina economia viurem, quins seran els recursos de menjar, energètics i d'habitatge, i com es definiran les relacions entre persones. Però, de moment, estem on estem.

La Garrotxa fins ara és un model d'èxit. El PIB per càpita el 2018 va ser de 31.033 €, amb un augment del 22,7% en els últims 5 anys. La renda per càpita va ser de 21.714 €, també amb un augment del 22,1%. La diferència entre el PIB i la renda per càpita es deu al fet que el valor de la matèria primera, la carn, és car, però el valor afegit no és alt. La conseqüència d'aquest èxit és el baix atur de la comarca avui i durant la dècada de crisi anterior. Per això va créixer l'activitat. I una dada que ningú la diu: la renda disponible, la diferència entre el que es cobra i el que s'ha de pagar per l'habitatge és de les millors de Catalunya. El lloguer mitjà de la Garrotxa és de 413 €/mes, mentre que el de Catalunya és de 672 €/mes i el del Gironès de 534 €/mes. Per canviar el model d'èxit cal transformació, dibuixar Olot amb carrers de vianants i bicicletes, aportar l'energia renovable necessària, reduir la mobilitat a l'estricte necessari i esperar que el camió renovable sigui una realitat potser d'aquí a 10 o 20 anys.

El que passa és que, paradoxalment, la gent que ara ens diu negacionistes són els mateixos que frenen la implantació de parcs solars fotovoltaics i de parcs eòlics. Aquesta és l'esquizofrènia de Catalunya, vol i dol, no sap el que vol, un moviment que va arrencar en els anys 70 amb els neorurals i que alguns partits com la CUP i una part d'ERC abanderen.