L'altre dia, enmig d'una d'aquestes fases d'insomni que ens assalten quan menys ho esperem, vaig recordar aquells policies locals de la nostra infància (anys 60, molt llunyans ja) que dirigien el trànsit enfilats a una peanya i que rebien regals quan arribava el Nadal. Portaven un salacot blanc i uns guants tan grans que semblaven manyoples, i tot i que pretenien passar per figures amenaçadores -l'autoritat, ja se sap-, semblaven més aviat inofensius, com si fossin la guàrdia d'honor d'un monarca que regnava en algun país diminut que mai havia declarat la guerra a ningú. Per Nadal, aquests policies rebien regals, que s'amuntegaven al costat de la peanya i que estaven tot el dia a la vista dels vianants i dels conductors. Recordo que una vegada vaig arribar a veure una cistella de Nadal amb un gall viu de cresta lluent. També hi havia ampolles de xampany, caixes de mantegades, algun torró. El guàrdia local dirigia el trànsit des de dalt de la seva peanya, i al seu voltant apareixien aquells regals dels ciutadans suposadament agraïts.

Això passava a Palma, però suposo que era una cosa freqüent en totes les ciutats. Què es proposava la gent que feia aquells regals als policies locals? Congraciar amb el poder? Demostrar fidelitat i acatament? Manifestar la seva gratitud a un agent de l'autoritat? En qualsevol país, fer regals a la vista de tothom a un funcionari públic s'hauria considerat un gest si més no comprometedor (existeix el delicte de suborn), però aquí el consideràvem la cosa més normal del món. Era Nadal -el temps dels regals-, i a més tots sabíem que els funcionaris públics guanyaven un sou més aviat escàs. Portar-los als policies locals una caixa de mantegades o una ampolla de sidra El Gaitero era una forma amable de donar-los les estrenes, una prova de bona voluntat, una simple mostra d'afecte i d'urbanitat. El mateix, imagino, que es feia amb els serenos o amb les mongetes o amb els metges. Però imagino que darrere d'aquell gest s'ocultaven altres motivacions. I qui feia aquells regals aspirava també al fet que algun dia, si calia, aquesta amabilitat seva li servís perquè li traguessin una multa o perquè no li cobressin un recàrrec en un impost municipal. «No se'n recorda de mi? Jo soc el de la cistella de Nadal». Era com una d'aquelles comèdies neorealistes que es veien en els cinemes, les de Vittorio de Sica o de Pepe Isbert. El poder, tot i que vivíem en una dictadura -o justament per això-, es permetia mostrar-se flexible, juganer, fins i tot afectuós. I si algun turista passava pel carrer i veia allò -el guàrdia urbà envoltat de regals-, tornava al seu país amb la idea que Espanya era aquest estrany lloc -tan feliç, tan afable, tan barat- en què els ciutadans els feien regals als seus policies.

D'aquell Nadal provincià ara ja no en queda res. Tots ens hem tornat desconfiats i tots sospitem de tots els altres. Ni tan sols sé si ara seria possible que es fessin donacions a la policia perquè després fossin distribuïdes entre gent necessitada. Però el que m'interessa ara d'aquella imatge és que representava la cara amable d'un poder que no tenia res d'amable perquè era despòtic i arbitrari i cruel (i això que en els anys 60 el franquisme s'havia transformat en una dictadura autoritària que ja no era pròpiament feixista). El curiós és que avui dia el poder ni tan sols es fa passar per amable: es dona per fet que ho és. De fet, el poder actual dedica una gran quantitat de recursos públics a demostrar-nos l'«amable» que és amb nosaltres i quants sacrificis fa pel nostre bé. És com si el poder fos qui ens porta els regals i qui ens els diposita als nostres peus. Més encara, com si nosaltres féssim i ells -tots els que gaudeixen del poder i l'exerceixen a la nostra costa- fossin els nostres subordinats. I això ho fan els polítics, els bancs, les grans indústries, les grans corporacions. Totes aquestes entitats es fan passar per criatures afectuoses, cordials, preocupades pels més febles i defensores de les bones causes. La regla no falla: com més llunyà i fred i capritxós és aquest poder, més somrient i compromès i solidari intenta fer-nos creure que és. I quan t'enganya o t'explota, aquest poder sempre t'intenta convèncer que ho està fent per una causa noble que en realitat t'està beneficiant. És una altra mentida igual de tramposa que aquella mentida agradable dels regals que la ciutadania agraïda els feia als policies locals. Però és la mentida que ara ens governa.